Cartes

19.03.2017 | 06:30

Alerta! ens envaeix una epidèmia
ÀNGELA FERRER I MATÓ girona
Potser ja ho heu notat, a la nostra pell de brau ha arribat una ter­rible epidèmia que s´encomana amb una sorprenent rapidesa. Ataca el cervell i fa que s´oblidi tot el que fa referència a relacions de negocis, sobretot si són una mica o força bruts i com més foscos més s´obliden. A més els que l´adquireixen es tornen força babaus. No saben res, no recorden res, fan el paper de l´orni i encara pitjor no saben què han fet amb els diners que eren de tots. Pobrets! Però segueixen vivint a cor què vols i clar! el que no s´entén gens ni mica és com es van donant la gran vida mentre el poble té feines per arribar a finals de mes, els jubilats s´han d´apretar el cinturó, la sanitat va de mal en pitjor i els serveis socials cada cop són més restrictius. Aquesta epidèmia ha atacat entre altres la infanta Cristina, l´Esperanza Aguirre... i fins i tot al director que fou del Banc d´Espanya. La llista fora infinita i cadascú la pot omplir amb noms molt coneguts i això sí, cal fixar-se que tots ocuparen i/o ocupen càrrecs importants (per allò de les portes giratòries) i crec que no hi podreu inscriure cap persona del poble planer. És perillosa aquesta epidèmia, ja que tot el que s´ha robat mitjançant estratègies inimaginables ha desaparegut i així de mica en mica cada vegada som més pobres, com ja he dit abans. Porca misèria!


Avis fent de pares
Àngel Lapiedra i Fortuny girona
Soc pare de dues criatures de quatre anys, i com a tal, com crec que hauria de ser el normal en ca­da família, duc i passo a recollir sovint les meves filles a l´escola.
Si acabés aquí la meva redacció pensaríeu que és una situació d´allò més normal. Però no, estimats lectors, no us penseu que sigui el més corrent, no... Això almenys pel que jo observo habitualment: avis i àvies, cada cop més, que fan aquesta tasca diàriament en substitució dels que ho haurien de fer, i que, per des­grà­cia d´ells, no poden a causa de la pèssima organització laboral que tenim en aquest país.
Les escoles ja fan el que poden amb el servei d´acollida matinal de les 8 hores. I també un ha de començar a treballar d´hora, entenc, no m´hi vull ficar massa. Ara, el que no m´empasso de cap de les maneres és que un pare o una mare no puguin mai anar a recollir els seus fills a les cinc de la tarda perquè encara han d´estar empresonats dins els seus llocs de feina, tot i haver-hi estat ja des de primera hora del matí.
Em pregunto què es pretén amb aquesta política horària que no permet, en molts casos, la conciliació familiar: que pares i fills visquin desconnectats? ¿Que no puguin tenir accés a la informació del que fan dia a dia els seus petits?
Perquè ja em direu: un pare o una mare que arribin a casa a les vuit tocades del vespre, què pu­nyeta podran saber dels més petits de la casa, si a aquella hora, pobrets, ja no toquen quarts ni hores.
S´enalteix massa el treball, pen­so, la productivitat; l´anar de bòlit sembla que sigui ben ac­cep­tat i fins i tot aplaudit. En aquesta tessitura primer em pregunto: ¿què els traslladaran, alguns progenitors, a la seva des­cen­dència? I segon, quasi una exigència: als avis, per favor, deixeu-los fer d´avis. És el que els correspon per llei de vida!


L´Estat, impuls de la independència catalana
JOAN JANOHER I SADURNI forallac
No és pot fer política, si el principal argument són les a­me­naces, com diu Garcia Oriol: «Que qui la fa, la pagui.» Considero que ha mostrat el seu oportunisme després de la Sentència del tribunal a l´expresident Artur Mas, l´exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Els han inhabilitat per un llarg període, i a més amb una multa econòmica. Aquesta és la imatge que en aquest moment circula per totes les xarxes de divulgació i comunicació internacionals.
Crec que l´opinió d´aquests mitjans consideraran l´encert de la Comissió de Venècia: en la devaluació democràtica d´Espanya, comparada amb altres països intransigents, en aquest afer puntual de reconeixement. Com a ciutadà; hem sento ofès i també avergonyit, pels fets politics que giren en contra al sentiment del poble Català, i dels seus representants. Tan els costa sentar-se lliurament i preguntar-se. Es possible cercar la solució que nosaltres mateixos hem generat?.
No entrem en fal·làcies de justificacions impròpies d´altres estats d´arreu. Cauríem en el garbell de l´incomprensió, per quant els conceptes son totalment diferenciats. Els moments injustos en els pretenen ofegar-nos. Obren les portes a considerar que el mateix govern, per la seva forma d´actuar i d´entendre la democràcia genera el desig de Catalunya de cercar el seu estatus d´independència. Que no facin demagògia política i s´apropin més al camp neutral judicial, la qual cosa seria el més correcte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema