Els estudis científics de l´evolució humana han començat a posar el focus en la cultura. Diríem que ja no tot respon al marc estricte de la biologia. No, per descomptat, pel que fa al nostre èxit com a espècie. En el seu llibre The Secret of Our Success (El secreto de nuestro éxito), Joseph Henrich, catedràtic de la Universitat de Harvard, ha teoritzat sobre la influència de la cultura, la cooperació i les normes socials en el ràpid desenvolupament de l´home. La seva tesi resulta senzilla: no és la mida ni el funcionament innat dels nostres cervells el que explica la sorprenent capacitat innovadora de l´ésser humà. No són les nostres habilitats concretes com a espècie les que ens fan únics, sinó una cosa més subtil que depèn en gran mesura de la predisposició per socialitzar i establir llaços de confiança. La nostra espècie, sosté Henrich, «ha desenvolupat una addicció a la cultura. I per ´cultura´ entenc el conjunt de tècniques, habilitats, eines, motivacions, valors i creences que vam adquirir a l´anar creixent, bàsicament aprenent d´altres persones. [.. .] La clau per entendre com es van desenvolupar els primers humans i per què som tan diferents dels altres animals rau a reconèixer que som una espècie cultural». Si ens defineix la cultura, és gràcies a ella que som capaços de col·laborar, transmetre i compartir informació, crear llaços d´amistat, civilitzar els espais públics -també els privats- i, en definitiva, somiar amb projectes de futur que van més enllà de nosaltres mateixos i de la nostra generació. Només cal pensar en el que ha suposat l´alfabet, l´escriptura, el llenguatge musical, la numeració, els algoritmes matemàtics, les lleis i les institucions, els valors morals, l´experiència de la història... La cultura ens permet aprendre ràpidament dels altres i la sociabilitat facilita l´intercanvi de qualsevol tipus d´informació.

Considerant que l´evolució de la humanitat compta amb un potent vector cultural podem comprendre millor per què unes societats són més pròsperes que altres: senzillament perquè la seva transmissió cultural funciona millor i és més transversal. D´Alexis de Tocqueville a Max Weber, la ciència política ha subratllat que el pes de les institucions modela el caràcter dels països; però també succeeix al revés: el pòsit cultural fa possible la bona feina dels governs. L´individualisme que alimenta la capacitat innovadora dels Estats Units compta amb explicacions històriques, de la mateixa manera que la primerenca alfabetització dels països protestants explica en part el seu més alt nivell de desenvolupament respecte a les societats catòliques de la ribera mediterrània. Una economista de tant prestigi com Deirdre McCloskey ha escrit pàgines lluminoses sobre el paper de la moral i les virtuts burgeses en la revolució industrial i cal pensar que en aquest entramat cultural es troba també una de les explicacions de l´èxit o del fracàs de les nacions.

El gran avantatge d´un món globalitzat és la facilitat amb què la informació i el coneixement circulen més enllà de les fronteres. D´altra banda, les diferències en els plantejaments ressalten amb nitidesa: podem i hem de comparar. No és el mateix viure en un país que creix per mitjà de l´especulació que en un altre que ho fa gràcies al comerç i l´estalvi. No és el mateix viure en un país que ha convertit la qualitat del seu sistema educatiu en una prioritat nacional que fer-ho en un altre que opta per l´estafa de les intel·ligències múltiples. No és el mateix viure en un país que amaga el cap davant dels problemes estructurals que fer-ho en un altre que actua abans de l´empitjorament general. No és el mateix, en fi, viure en un país exhibicionista i sorollós que en un altre de civilitzat i prudent. La cultura impulsa l´evolució de la humanitat. La incultura ens empobreix.