HIPERSEXUALITZACIÓ I VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Davant d´això, hi ha la temptació d´afrontar els efectes i no les causes tal com correspon fer racionalment. Hi ha tres factors que han contribuït molt a aquesta hipersexualització:

El primer és una mala educació per a la sexualitat, promoguda des de la mateixa Administració. Les mares i pares d´alumnes d´ESO farien bé de conversar amb calma amb els seus fills adolescents sobre el que els ensenyen a l´escola sobre la sexualitat. També els recomano que visitin la web Sexe jove, que fa 10 anys que és a internet. La sexualitat es presenta com a font de plaer, i no com a llenguatge d´expressió d´un amor madur i compromès. Pressuposa que les relacions sexuals han de formar part de forma natural de la vida dels adolescents, i cada vegada a una edat més tendra. Malgrat el que aconsellen veus mèdiques autoritzades (com la del Dr. Josep Maria Lailla a l´estudi El adolescente y su entorno en el siglo XXI. Instantánea de una década de l´Observatori FAROS), no es recomana als adolescents l´abstinència sexual, la contenció, aprendre a esperar i a reservar-se fins que, més grans, quan siguin capaços de discernir què és l´autèntic amor, el puguin viure de forma harmònica i integrada amb la sexualitat. La frivolitat dels nostres governants en el tema ha arribat al punt que TV3 emet en hora de màxima audiència una sèrie que predica cínicament les bondats de la promiscuïtat sexual entre els adolescents i joves, manipulant la filosofia per tal donar al missatge un vernís de profunditat i de rigor intel·lectual (vegin l´article «Merlí no és el camí», del professor Xavier Serra Besalú, publicat en aquest mateix diari).

Segon, el feminisme radical amb la seva particular concepció de l´igualitarisme d´homes i dones, afavoreix que les dones acabin adoptant comportaments sexuals masculins, la qual cosa es pot considerar un fracàs del feminisme entès en un sentit més ampli. Ho constata així la reconeguda sociòloga Marina Subirats, des de la seva òptica feminista: «S´ha consolidat, en aquest sentit, el model masculí de sexualitat, en el qual la relació sexual no està forçosament vinculada als sentiments o als projectes; s´ha consolidat l´hegemonia de la sexualitat fàl·lica, que considera la penetració com el moment culminant, i quasi indispensable d´una relació». Parlant de la promiscuïtat creixent de les noies adolescents, Subirats constata que una majoria d´elles viuen la iniciació sexual amb una gran il·lusió, però que al cap d´un temps experimenten una sensació de frustració, perquè «la relació sexual sense compromís o almenys sense intimitat a moltes dones els desagrada» (Mujeres y hombres, ¿Un amor imposible?, Alianza Editorial 2007).

Una tercera causa és la connexió entre cultura del consum, desig i fantasia. Que el desig consumista i el romàntic-eròtic es condicionen recíprocament ja ho va posar de manifest Gustave Flaubert narrant el comportament d´Emma Bovary, a la societat petitburgesa de la França de mitjans del segle XIX. Avui, amb l´ús massiu de la televisió i les noves tecnologies la fantasia és el pa nostre de cada dia. Els pares i mares hem d´educar els adolescents en la força de voluntat i ensenyar-los que aquests aparells són un mitjà que han de saber dominar i usar amb criteri, i evitar que siguin víctimes de la manipulació consumista i de la pornografia que corre per la xarxa. Aquestes afebleixen el caràcter dels nostres fills i filles, i fan que s´acostumin a deixar-se portar pel desig i no per la voluntat.

Els prejudicis ideològics avui dominants no permeten afrontar les causes de la hipersexualització i dels atacs a la dignitat moral i a la integritat física de les dones. Es continuen analitzant els problemes com si en els darrers cinquanta anys la societat i els seus valors dominants no haguessin canviat. Avui el problema per a la dona no és el «patriarcat», ni la moral sexual puritana i superficial del nacionalcatolicisme. Avui el veritable problema de fons és que l´hedonisme dominant promou la utilització del cos humà com un objecte que dona plaer, desconnectat del nucli de l´ésser humà, i això implica una cosificació de les persones. I la cosificació de les persones porta a tractar-les amb violència, en perjudici de la part físicament més feble.

Avui el problema és la banalització de la sexualitat i la seva pèrdua de sentit. Es reivindica el papa Francesc només a estones, mai quan parla de moral sexual. El problema és el refús d´una autèntica religiositat en l´educació dels infants i joves, que porta a l´afebliment de la vessant espiritual de la persona i, en últim terme, al predomini de la seva animalitat, i del desig més primitiu. Aquesta és la veritable causa del masclisme, més que el «patriarcat». Aquest, entès com a estructura familiar que porta al domini de l´home sobre la dona, afortunadament està en declivi al nostre país des de fa almenys tres dècades. No obstant, en els darrers trenta anys la violència de gènere i la «cosificació» de la dona ha anat en augment. Mai no hi havia hagut tanta sensibilitat social i mai no s´havien destinat tants mitjans per fer front al problema de la violència de gènere, però la tràgica realitat és que el problema perdura. Potser la cosa aniria millor si s´afrontessin amb objectivitat i sense prejudicis les seves causes més profundes.