Sobre la ultraactivitat del conveni col·lectiu

20.03.2017 | 07:15

La Sala Social del Tribunal Suprem va dictar el 20 de desembre de l´any passat una interessant sentència, certament complexa, per la qual cosa no sorprèn que s´expliqui, en el seu antecedent de fet sisè, que atesa aquesta complexitat el text de la resolució judicial va ser debatut en reunions celebrades durant tres mesos, fins arribar a l´última deliberació de 13 de desembre. La sentència estima parcialment, en contra del criteri del ministeri fiscal que proposava la desestimació total, el recurs de cassació interposat per la part empresarial, Air Europa Línies Aèries SAU, contra la sentència dictada per la Sala del Social de l´Audiència Nacional el 23 de març de 2015, que va estimar parcialment la demanda interposat pel Sindicat Espanyol de Pilots de Línies Aèries (SEPLA), en procediment de conflicte col·lectiu, amb condemna a l´empresa a l´obligació d´aplicar «íntegra i no selectivament –fins a la signatura del IV conveni col·lectiu de pilots– el contingut material del text refós del III conveni, l´eficàcia ultraactiva del qual finalitzà el 8 de juliol de 2013, així com de reparar les conseqüències jurídiques negatives, produïdes entre el 8 de juliol de 2013 i la data d´aquesta sentència, derivades de la inaplicació del contingut material de les clàusules del text refós del III Conveni Col·lectiu identificades en el fet provat 11è d´aquesta sentència».
L´interès de la sentència radica que torna al debat de la ultraactivitat dels convenis col·lectius estatutaris i la problemàtica derivada de l´aplicació de la primera sentència dictada pel TS, el 22 de desembre de 2014, referent a la contractualització de les condicions laborals en cas de pèrdua de vigència d´un conveni per haver transcorregut el termini fixat en l´art. 86.3 de la Llei de l´Estatut dels treballadors, i aquesta sentència planteja dubtes sobre la contractualització plena o limitada de les clàusules convencionals.
La Sala aborda una qüestió d´especial interès al meu parer, com és la de determinar si la decisió de l´empresa de deixar d´aplicar unes clàusules, i mantenir realment l´aplicació d´altres, és una modificació substancial de condicions de treball, ja que en cas de resposta afirmativa entra en joc l´art. 138 de la Llei reguladora de la jurisdicció social. Doncs bé, en la demanda se sol·licitava l´aplicació total i no parcial, «íntegra i no selectiva» del III conveni col·lectiu, i «la reparació de les conseqüències jurídiques negatives derivades d´aquesta inaplicació». A partir d´aquí és quan la Sala inicia un ampli recordatori de quina és la seva doctrina, recollida en sentència de 22 de desembre de 2014 i continuada per altres posteriors, respecte de «l´aplicació del contingut d´un conveni col·lectiu que ha perdut vigència en raó de la regulació introduïda en l´art. 86.3 de l´ET després de la reforma operada per la Llei 3/2012 de 6 de juliol». Sent debatut si estem en una situació jurídica on, en aplicació de l´esmentada doctrina jurisprudencial, les condicions de treball convencionals estarien contractualitzades des del moment d´inici de la relació laboral, és clar que una modificació sense acord cap sota el paraigua jurídic de l´art. 138 de la LRJS, de manera que la part que desitgi impugnar aquesta decisió ha de fer en els terminis previstos en aquest precepte. Després de recordar quin és la seva doctrina sobre com s´han d´aplicar els terminis fixats en tal norma, i aplicant-la al cas concret, conclou, en contra parcialment del criteri de l´AN, que la part recurrent sí tenia coneixement formal de la inaplicació a partir del 8 de juliol de 2013 de dos annexos del conveni col·lectiu, relatius a drets sindicals, pel que havia caducat l´acció respecte a aquest contingut quan es va presentar la demanda el 14 d´octubre de 2014. Sí es manté el mateix criteri, i amb ple encert a meu parer, sostingut per l´AN respecte a la no comunicació formal i expressa per part empresarial de la inaplicació del restant contingut del conveni (de facto es va seguir aplicant en bona part d´aquest), és a dir no va existir cap notificació a la part treballadora respecte de la modificació substancial de les condicions de treball del personal de la plantilla, i no poden entrar en joc els terminis de caducitat i prescripció recollits en l´art. 138.1 LRJS, ja que no podem entendre que el coneixement de fet d´haver-se operat tal modificació impliqui ja el compliment de les formalitats regulades en la normativa aplicable (art. 41 LET en relació amb l´art. 138 LRJS).
La part empresarial recurrent al·lega que l´anomenada contractualització de les condicions de treball recollides en un conveni col·lectiu decaigut en la seva vigència només ha d´afectar «els elements essencials del contracte de treball», però no la resta. Doncs bé, partint de la doctrina ja assenyalada del TS al respecte, és clar que no és ajustada a dret la decisió de l´empresa de «seleccionar» quines condicions segueixen sent aplicables (aquelles que considera «essencials») i quines no. Ara bé, molta atenció a l´últim paràgraf del fonament de dret onzè, perquè la seva redacció demostra un cop més, al meu parer, l´equilibri que es vol guardar entre les diverses tesis o plantejaments existents en el si de la Sala, ja que de l´afirmació general de manteniment de totes les clàusules del conveni denunciat, passem sense solució de continuïtat, i hauria requerit al meu parer d´una mínima explicació conceptual, a l´acceptació de la tesi de la possibilitat que «en casos concrets» (quins?) l´empresa deixi d´aplicar determinats preceptes convencionals i això sigui conforme a dret, «sempre que tals preceptes no siguin conceptualitzables» (quins criteris cal utilitzar?), i l´empresa comuniqui degudament als treballadors quins són els preceptes que sí seguiran sent d´aplicació i quins no, això sí, torna a insistir la Sala, «de manera concreta, sense fer una inacceptable barreja genèrica de continguts».
Auguro que la inconcreció d´aquest paràgraf tornarà a plantejar nous dubtes des de la doctrina, i farà que haguem d´esperar que es plantegi algun nou litigi davant del TS per saber si desitja concretar una mica més aquesta doctrina. En qualsevol cas, em sembla que la negociació col·lectiva ha recobrat un camí de normalitat que deixa bastant de banda els problemes que es van plantejar amb la interpretació de l´art. 86.3 de la LET en el moment de la seva entrada en vigor, i molt especialment en transcórrer un any d´aquesta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema