Cartes

21.03.2017 | 10:08

Nepotisme polític al MNAC
Jordi Pausas parís

El polític Narcís Serra, en el període que va ser president del Patronat del Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) introduí per la porta falsa dos enormes Tàpies –¿els pagà de la seva butxaca?– que penjà ostensiblement al restaurant, ja que legalment no podien exposar-se a les sales del museu. En el moment que el seu nebot, Pepe Serra, obtingué la direcció del museu, va dimitir del seu càrrec –que passà al també polític Roca Junyent– . Així les coses, el nou director, el president del Patronat, i el conseller de Cultura van fer mans i mànigues per canviar els estatuts del museu, –un fet inconcebible en el Prado, el Louvre o l´Orsay– incorporant-hi els grafistes abstractes que per llei cronològicament corresponien al Museu d´Art Contemporani (MACBA). Per reblar els despropòsits, –vegin hemeroteca– l´inefable Pepe Serra va emprendre una campanya mediàtica amb el propòsit –sortosament fallit– de rebatejar el Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) com a «Museu d´Art de Barcelona» ja que a parer seu, Catalunya no era una nació ni era coneguda al món. Deu ser per tot això –i molt més– que per unanimitat, ai! el Patronat del museu ha anunciat el propòsit de renovar-li el contracte per cinc anys...

Poema a l´arbre
Lola Arpa Vilallonga tècnica jardinera. peratallada.

Una bona manera de celebrar l´inici de la primavera seria dedicar un poema de reconeixement a l´arbre, aquest ésser viu tan maltractat però tan imprescindible en el nostre entorn.

«Caminant, escolta: Jo soc la fusta del teu bressol, el tauló de la teva barca, el suport de la te­va taula, la porta de la teva ca­sa, el mànec de la teva eina, el bastó de quan siguis vell, soc el fruit que t´alimenta... Jo soc l´ombra que et protegeix de la calor de l´estiu, soc el perfum que t´envolta, el refugi de les aus que amb els seus cants t´alegren les hores tristes... Jo soc la llenya que escalfa la teva llar en els freds dies d´hivern, soc la vorera del camí, la visió de la munta­nya..., i al final de la teva vida jo seré la fusta del teu taüt. Per tot això, caminant, que em contemples, tu que em vas plantar amb les teves mans i que pots considerar-me amic, per tot això mira´m, però no em maltractis». (Rabindranath Tagore Calcuta 1861-1941).

Front d´una presumpta equació
Lluís Torner i Callicó girona

A molts dels que ja som grans, això de les equacions ja ens ha quedat molt enrere, per no dir un xic oblidat, però, ves per on, davant tota aquesta situació actual, provocada per les presumptes corrupcions, mentides i judicis que se´n deriven, se´ns ha ocorregut fer una mena de símil, d´una d´aquelles, que podria ser la següent: «Corrupció + mentides = judicis + x». De presumptes corrupcions, així com de presumptes mentides, dels presumptes autors –amb perdó de la redundància– malauradament, n´estan sortint com bolets, tot i que tots són presumptes innocents –tornem-hi amb la redundància– Llavors, clar! als jutges se´ls fa molt difícil de dirimir fins a on hi ha veritat o mentida, i a vegades, segons qui es jutja, es poden sentir un xic pressionats; i tenint en compte que a part de jutges, també són humans, tot i la rectitud que se´ls atribueix, pel seu càrrec, poden córrer el risc de caure en algun presumpte o possible error d´interpretació; i de tot plegat és d´on surt la ics que s´ha de desxifrar (despejar). Clar que també caldria tenir en compte l´actuació dels advocats, d´ambdues parts, així com dels testimonis, però això encara ens ho acabaria de complicar.

Per consegüent, l´única co­sa que pretenem manifestar, és que tota aquesta presumpta situació, a la gent normal, del carrer, ens té molt preocupats, ja que arriba un moment, que ja no sabem que pensar, i ens caldrà acudir a allò que diu a­que­lla coneguda dita: Res és veritat o mentida, tot és del color del cristall amb què es mi­ra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema