Tinc un amic que acaba de ser pare. La cosa no tindria res d'estrany si no fos que el fill té 25 anys. L'home va mantenir en la joventut una relació amb una noia que poc després es va casar i va marxar de Girona, totes dues accions amb el fruit del meu amic al ventre. Un quart de segle després, no es pot pas dir que sigui dona de prendre decisions precipitades, la mare ha comunicat la bona nova al pare primerenc, que no acaba de saber com ha de reaccionar. Al bateig ja no hi arriba. Si hem de ser pràctics, s'ha estalviat la murga de canviar bolquers, flairar merda i aixecar-se de matinada a donar el biberó. O això vull suposar, no conec el nadó i qui sap si encara arrossega aquestes necessitats. Posar-se'l a l'espatlla i picar-li l'esquena perquè faci un rotet després de menjar, dependrà de la bona disponibilitat del nen, no tots els homes de pèl al pit es presten a aquests jocs. Per no parlar de la feinada si vol fer-li un pijama de ganxet.

Pare i fill ja s'han conegut, si bé aquest no està al cas que aquell senyor tan simpàtic que va aparèixer per casa sigui el seu progenitor. Tot arribarà, però si l'anunciació es deixa en mans de la mare, el nadó ja haurà fet els 50 i serà pare de família. El problema principal és un altre, i me'l va confessar aquest dia després de la cinquena cervesa, autèntic sèrum de la veritat.

- És el meu fill i no sento res per ell.

Les pel·lícules de Hollywood han fet molt de mal, el vaig tranquil·litzar. La sang, l'estirp i totes aquestes burrades que fan que en la pantalla un pare i un fill que mai no s'han vist s'estimin amb bogeria, se les va inventar un guionista que anava fins el cul de LSD, i per mandra la resta ho ha copiat. Ell esperava tenir ganes de petonejar el fill, d'agafar-lo a coll, de plorar l'un als braços de l'altre pels anys perduts, ho havia vist sempre al cine. I les ganes no apareixien. Sortosament, ja que els nois de 25 anys no solen rebre de bon grat aquestes efusivitats d'un estrany, per més Dia del Pare que sigui.