En la reunió del consell nacional del PDeCAT de dissabte passat, Carles Puigdemont feia una crida a la ciutadania: «Ha arribat l'hora que la societat faci el que sempre ha fet quan el país se l'ha jugat». I afegia que els catalans «només podran guanyar si som molts, estem actius i ens veuen decidits». En un llenguatge provocador anunciava que «venen els dies per als quals ens hem estat preparant tant de temps».

No es va quedar enrere Artur Mas en manifestar que «ens hem de preparar per aguantar la pugna que ve, no ens hem d'espantar». I assegurava que «si no lluites, ja has perdut» i per tant «és el moment de la lluita final». Una referència a la lletra de La Internacional, l'himne del treballadors? «És la lluita final, / unim-nos i demà / la internacional / serà el gènere humà». Bé, potser la paraula «internacional», la canviaria per «república catalana».

I el cant dels Segadors, en la cloenda de l'acte, acabaria per arrodonir la festa d'exaltació patriòtica: «Ara és l'hora, segadors. / Ara és l'hora d'estar alerta. / Per quan vingui un altre juny,/ esmolem ben bé les eines». El president i l'expresident de la Generalitat de Catalunya, convertits en revolucionaris de saló i acompanyats pel seus fidels, incendiaven l'auditori i invitaven el poble a anar lluny, molt més lluny. L'anomenat procés adquiria una dimensió insurreccional, difícil d'aturar.

Ara bé, aquests dirigents no són els defensors de les classes populars, sinó els valedors dels interessos d'una minoria que sempre ha tingut el poder real a Catalunya.

Carles Puigdemont és un polític empeltat d'una mentalitat menestral, pròpia de la petita burgesia catalana, que al llarg de la història s'ha aliat amb les classes benestants. Ell ha estat designat successor per Artur Mas, un burgès amb pedigrí conservador que entronca amb el catalanisme de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó. La seva conversió tardana a l'independentisme, per pura conveniència, no li ha servit de gaire en ser defenestrat per la CUP. El problema és que no tenen manies de tirar pel dret, peti qui peti.

Per tant, que ningú s'enganyi amb les constants apel·lacions al caràcter pacífic del procés. Tot està a punt per parir amb dolor un estat propi a costa de fracturar la societat catalana. De fet, la proposta de full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) que, a hores d'ara s'està divulgant, preveu tres escenaris possibles que conclouen en un sol de verdader: «organitzar les mobilitzacions necessàries per tal que el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania del poble català... proclami la independència».

Malgrat tanta agitació i propaganda hom espera que la sang no arribi al riu.