L'orfandat del centre polític

21.03.2017 | 10:08

L'escriptor Valentí Puig escrivia fa poc sobre el centre polític a Catalunya. Segons ell, Ciutadans tenia una gran oportunitat per ocupar un espai que l'antiga Convergència ha deixat orfe. La veritat és que a Europa s'han posat de moda els extrems. L'exemple més clar és la jacobina França, on les posicions moderades de ben segur no passaran a la segona volta on es pronostica un duel entre l'exsocialista Emmanuel Macron i i la filla de Jean Marie Le Pen.

A casa nostra, la situació és complicada. Però difícilment Ciutadans, malgrat que es digui liberal, pot ocupar aquest espai. Altra cosa és a l'Estat espanyol, on el seu discurs no és el mateix d'aquí. Sobta d'entrada que els integrants de la formació taronja pràcticament no s'expressin en català en les seves aparicions públiques i que tinguin tanta mania a la llengua catalana, quan és la pròpia del país. De fet, costa molt trobar cognoms catalans entre els seus dirigents, la qual cosa fa més entenedor el seu posicionament. No té arrelament a les zones rurals i sembla més una colla de descontents del PP que no pas un projecte polític propi. Els seus posicionaments en política econòmica poden considerar-se de centristes, però quan es refereixen a qüestions de cultura o llengua no són capaços de moderar el discurs com seria lògic en una formació de caire centrista.

El PP tampoc pot ocupar aquests espai. Els seus mateixos afiliats demanen més discurs dretà davant l'aposta secessionista de la majoria parlamentària que avui governa. No practica el diàleg com a norma d'entesa entre posicions divergents i prefereix imposar la por i l'amenaça per rebatre els Mas, Junqueras o Puigdemont. El futur màxim responsable del partit, García-Albiol, és un hooligan de dretes, mentre el dinar de la Camarga protagonitzat per Sánchez-Camacho o les reunions entre Jorge Fernández-Díaz i el cap de l'Oficina Antifrau els desautoritza per ser referent a Catalunya. Amb aquesta dinàmica el PP continuarà amb una desena de diputats i poca cosa més. I com Ciutadans, la seva presència al territori és pràcticament nul·la, llevat de les grans ciutats on té una mínima presència, gràcies a l'efecte Mariano Rajoy.

La federació de CiU, amb tots els defectes i virtuts, al llarg de molts anys fou l'espai centrista per excel·lència, amanit sota un moderat nacionalisme. Amb la seva desaparició, només resta del PDeCat. No han optat tampoc pel centre reformista i fins avui es mouen en un mar d'improvisacions en el camí cap a la independència que defensen. Les enquestes els pronostiquen una forta rebregada davant els casos de corrupció. A totes aquestes dificultats, cal afegir-hi que l'ala moderada ja no té cap incidència en una direcció sotmesa a la pressió d'una CUP que el situa en la radicalitat. La influència internacional de Pujol i Duran no ha tingut cap relleu i avui el partit es troba totalment aïllat, sense cap mena de suport internacional, llevat d'alguns casos que són més anecdòtics que res més.

Aquestes tres formacions s'haurien de disputar el vot de centre. Però cap d'elles tindrà un lideratge majoritari en el futur de Catalunya, per la qual cosa en el panorama actual –on el PSC continua en crisi permanent– només ERC pot pescar vots en aquest espai. Oriol Junqueras cada dia sembla més moderat, però encara pateix els exabruptes periòdics d'algun company de partit. Els republicans semblen cridats a pilotar el futur de Catalunya i si de debò aspiren a una majoria forta no poden deixar el liberalisme polític en mans dels partits conservadors. Un país per anar endavant necessita d'una formació política majoritària i ERC pot ser aquest pal de paller si sap combinar el seny amb la rauxa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema