Ho notes eventualment a mesura que et fas gran, però és els primers salts a la maduresa que t'adones que ets millor conseller per als altres que no per a tu mateix. Passa, sobretot, perquè vas reduint els teus cercles afectius, que selecciones amb més cura per reincidir en determinats desenganys, i et tornes molt més eficaç coneixent i aprofundint en els altres. Aquesta constatació és una arma de doble tall: per una banda, ets capaç de ser molt més útil com a interlocutor, perquè t'has tornat summament eficaç a l'hora de contemplar la realitat aliena des de diferents punts de vista, però per l'altra cada cop es fa més difícil conèixer gent que et sorprengui, perquè al capdavall arriba un punt que moltes coses (i persones) semblen reproduir-se seguint uns patrons molt previsibles. En qualsevol cas, més enllà de les fílies i fòbies de cadascú, més enllà dels respectius dons per a l'anàlisi, acabes veient que tens una mena de poder per generar solucions als conflictes dels altres, però, per temps que passi, per més que maduris, aquestes mateixes aptituds mai semblen funcionar del tot amb les teves contrarietats. Algú t'explica un problema a la feina, a casa o a un tercer, i les teves paraules flueixen amb una solvència gairebé desconcertant; ara bé, quan ets tu qui ha de plantar cara a una adversitat, el teu cap entra en un esgotador debat sobre les disjuntives i les seves contraindicacions. Et veus abocats a converses íntimes on ets la clau de volta d'angoixes i patiments que no has provocat tu, però quan t'asseus i penses en els teus ets absolutament incapaç de trobar-hi descongestions immediates. Tot plegat respon, al final, a una evidència: per més que aprenguis dels altres, per més que creguis entendre el món que t'envolta, el gran repte sempre serà conèixer-te de debò. De fet, segurament mai ho aconseguiràs del tot, però vaja, aquesta és la gràcia. Perquè és aquesta tensió diària amb tu mateix la que configura la teva veritable identitat.
