L'intent de reduir tot en una única substància, en un monisme, per explicar la diversitat de coses, tant les físiques com les espirituals, ha estat un esforç considerable al llarg de la història del pensament humà, puix que representa una gran comoditat mental; si tot és el mateix, no cal fer innecessàries cabòries perquè més enllà d'aquesta essència única no hi ha res, puix que el no ser no és.

Aquest intent de reduccionisme, de monisme filosòfic, històricament s'ha aplicat a moltes idees com coses materials: tot és art, poesia, com tot és avarícia i diners. Els primers cosmòlegs grecs foren els primers a intentar trobar un principi i element material hilozoista comú a totes les coses; Tales proposa l'aigua, Anaximandre, l'infinit, Anaxímenes, l'aire, i altres pensadors com els pluralistes ho amplien perquè consideren una grolleria física explicar-ho tot amb un únic element òntic. Els quatre elements, terra, aire, aigua i foc i Aristòtil ho quintaessencia amb l'èter, que omple l'espai per damunt la lluna i que serveix d'oceà de flotació pels planetes i astres, si no es despenyarien.

Els filòsofs defensors del panteisme creuen en una única substància: Déu. Tot és Déu, la matèria, un atribut diví. En contra dels panteistes històricament van aparèixer els materialistes. És més fàcil creure que tot és matèria tangible.

També l'evolució religiosa passà per tres fases: animisme, panteisme i monoteisme. Era un embolic teològic l'existència poètica i dramàtica de molts déus, fins déus antagònics, per aquesta raó s'anà perfilant gradualment un únic déu, pels grecs Zeus, pels romans, Júpiter, pels cristians Déu, pels musulmans Al·là. Tanmateix un únic déu com raó explicativa i raonable de totes les coses facilita la comprensió de la realitat perquè quan hi havia molts déus i déus entre ells antagònics representava un galimaties mental.

M'he enganxat últimament al televisor i he seguit els judicis tan sonats que han anat oferint des del cas Nóos fins als actuals. Sé prou la gravetat i el descrèdit que representa per la democràcia, o per alguns partits que operen en el si de la democràcia, però confesso que he xalat com un nen petit llegint historietes d'intriga i suspens.

Quins magnífics fiscals, advocats defensors i quins acusats més trempats que improvisaven amb frescor i espontaneïtat respostes que portaven assajades des de feia dies. Quins grans actors i em falta veure la interpretació d'en Prenafeta que de jove anava per actor i va representar Tot Esperant Godot d'en Beckett; per res del món me la perdré.

Si altres persones han estat pendents dels judicis deuen haver conclòs precipitadament que tot és corrupció o que política i corrupció són sinònims. Fals. No hem de caure en la fàcil sinècdoque i confondre la part pel tot: alguns polítics, massa, són uns poca-soltes. La televisió ha acostat la justícia al poble amb un efecte demolidor per la política.

Em declaro addicte televisiu dels judicis polítics per corrupció. El del cas Palau o el cas Pretòria visualitzen com s'operava abans arreu. Els ajuntaments escanyats per manca de diners, una bombolla urbanística creixent i uns espavilats, en aquest cas homes cabdals de l'ex-CiU i del PSC, el famós «Luigi», García Sáez, van trobar bones dreceres per modificar els plans urbanístics en mans d'alcaldes inexperts, alguns s'enllepoliren per l'entrada de diner fàcil i es dedicaren a construir poliesportius, piscines públiques, etc. i alguns altres se'ls embutxacaren.

Aquesta setmana esclata el cas Mercuri que afecta directament l'exalcalde del PSC de Sabadell (1993-2013) Manuel Bustos i a la cantonada espera el cas ERO d'Andalusia. Recordo com ens va entendrir en Manuel Bustos una nit en el programa d'en Josep Cuní, en el moment que es va començar a parlar que estava enfangat presumptament en un cas de corrupció. Va defensar tan aferrissadament i dramàtica la seva innocència que de ser advocat m'hauria posat al seu servei. Recordo que pocs dies després amb l' Imma Tubella, llavors rectora de l'UOAC, en parlarem i també declarà que es va sentir fortament commoguda veiem com aquest pobre home era víctima d'una conjura. Tanmateix en Cuní, expert en el mitjà, va dir: «esperem que sigui innocent perquè ja he entrevistat altres que s'han defensat amb tenacitat i vehemència i després la justícia els ha declarat culpables». Ara bé aquella escolta telefònica gravada en què en Bustos i un destacat dirigent socialista pressionen a un alcalde del Maresme perquè col·loqui a una amiga en l'ajuntament demostra que d'ingenu no n'era pas.

Alguns politòlegs teoritzen que el poder judicial ha pres la iniciativa per netejar la porqueria de la corrupció, enquistada en el sistema i a punt de fer-se sistèmica (la corrupció sistèmica és quan està tot podrit, exemple: et claven una multa i subornes amb diners el policia i la retira). Hi ha una semblança entre el que passà a Itàlia abans d'en Berlusconi quan la justícia es desplegà en dues fases per apartar la corrupció: tangentpoli (ciutat dels suborns) i mani pulite (mans netes). Una sèrie televisiva italiana, 1992, recrea a la perfecció com estava corrompuda Itàlia. Me'n vaig fer ressò d'aquesta sèrie en un article i la recomano de nou per entendre bé el que està passant actualment aquí. Ara, si aquesta neteja judicial ha de produir un Berlusconi seria sortir del foc per caure a les brases.