Hi ha moments en què bé podríem parlar d'un augment de la valoració de la natura. Quan comença el bon temps surten uns seus abanderats que són els arbres fruiters i proclamen la notícia. La televisió catalana ha presentat aquests dies una bona col·lecció de famílies d'arbres fruiters, un vertader goig. Fins i tot ja s'ha parlat de l'organització d'un «fruiturisme», que porta a visitar aquelles comarques on es conreen més els arbres fruiters.
L'arbre fruiter ben florit és un excel·lent reclam per a posar-se en situació de curiositat, interès, admiració, respecte de la natura. Cal estar atents al calendari d'aquests dies per a fer alguna sortida d'aproximació, ben pensada, arribar fins allà on ja és territori dels insectes que t'esperen amb els fiblons esmolats, com deia un humorista.
Però les immensitats de la natura que tenim aquí mateix no s'esgoten en el món de tots colors que ens regalen els arbres fruiters, que en pocs dies ja desaran la paleta fins l'any que ve o fins que una tempesta envejosa els haurà robat tota la bona esperança, abans d'esdevenir l'alegria del pagès.
Després de la fugacitat de la bellesa d'aquests arbres fruiters sempre tindrem el deure de la reverència envers la totalitat del regne vegetal, i en aquesta totalitat hi entra la senectud sense estridències, l'acumulació d'anys que ho han superat tot, el respecte que li han donat moltes generacions. Parlem d'uns altres arbres, els monumentals i històrics. Se'ls ha arribat a conèixer la seva edat, llarguíssima, se'ls ha mesurat la capçada, extraordinària, s'han conegut les seves singularitats. Els arbres monumentals són objecte d'estima, atenció, miraments i divulgació. Un estudiós del tema, Ramon Vinyeta, va fer-ne un llibre, l'any 1985, amb la localització, imatges i descripció d'uns 150 arbres d'aquesta categoria, els primers d'una sèrie que el mateix autor continuava descobrint per al gran públic. En aquest venerable col·lectiu d'arbres monumentals les comarques gironines hi tenen una notable aportació; heus aquí alguns dels exemplars que figuren en aquell llibre: el pi de les tres branques d'Ulldeter; l'avet de Puigsacalm; les alzines de Llaers i de Sallent, Santa Pau, a la Garrotxa; els pins de Romanyà de la Selva i de Santa Cristina; els roures d'Hortmoier, a l'Alta Garrotxa, la fageda d'en Jordà; el faig de Ciuret, a Vidrà; l'olivera de Rupià, i una altra a Vilamaniscle; els castanyers de Sant Nicolau, pujant a Rocacorba; el lledoner de l'Esparra, a Riudarenes, i un altre a Torrent d'Empordà.
Aquest món dels arbres monumentals ha tingut una atenció que va ser desvetllada i esperonada pels excursionistes més veterans, molt ben capitanejats per l'esmentat Ramon Vinyeta. Les institucions, en el seu dia, varen intervenir en el seguiment i tramitació que es mereix el tema. Actualment, molts anys després d'aquella atenció agraïda no es tenen notícies d'aquella estimació que es dèu als arbres monumentals, històrics i singulars.
Com a final podem recordar una nota de camp que va escriure l'eminent biòleg Martí Boada, a la seva visita al Sequoia National Park, de Califòrnia, i concretament davant de la sequoia anomenada «General Sherman», que és l'organisme vivent més gran del planeta, d'altura 83'80 metres i circumferència 31'30 metres: «Quan arribes a la base de l'arbre gegant, la sensació primària, la més fonda, és la humilitat existencial. Proclames amb veu interior: que gran la condició de la natura, que discreta la condició humana.»
