L'embat de l´hivern s´ha anat esvanint lentament entre els primers brots verds de la temporada. En els camps ressorgeix la vida i els arbres comencen a desencongir-se després d´uns mesos d´ensopiment, el vent ens abraça amb glopades de cotó fluix i les hores s´allargassen convulsivament, com un gat que es desvetlla. Les ombres semblen línies primes que s´entrecreuen en un quadern quadriculat i els turons s´obren de braços amb un insospitat entusiasme gramínic. Els prats sospiren entre els animals que pasturen, els boscos expliquen secrets que semblaven inextricables i el mar, d´un blau infinit, ens contempla amb espurneigs exultants. La primavera és el temps de totes les il·lusions, dels camins oberts i els colors vius. El paisatge s´ajaça sensualment com una Venus de Rembrandt o una sílfide de Renoir, i ens acull amatent en la casa dels somnis. Un cop a l´any la primavera torna com un fill pròdig, després d´haver-se arrossegat pels capvespres tòrrids de l´estiu, per les tardes lànguides de la tardor i les fredoroses nits hivernals, i nosaltres la rebem amb un somriure a la boca perquè, bàsicament, som fets amb la seva mateixa matèria. La primavera ens recorda el líquid amniòtic d´un paradís que vam abandonar ja fa molt de temps, però que continua fluint en l´espessa saba de la memòria. Gaudim d´aquesta nova primavera, ara que podem i que els rellotges encara tenen corda, caminem sense por pels camins tous de terra batuda, i alcem els ulls per mirar cap aquell indret hipotètic, però ara temporalment versemblant, on el poeta afirmava que tot estava per fer i tot era possible.
