Si ens fixem com mengen nens i joves, però també molts adults -incloent polítics i gent coneguda i famosa-, veurem que ignoren els principis més elementals de les maneres de taula, ús del ganivet i altres coberts, el tema del tabac, sortosament, ja s'ha superat, però s'hi ha afegit un altre element addictiu, el telèfon mòbil. On s'ha de col·locar, a l'esquerra o a la dreta del plat?... Catalunya és un país de maleducats? Realment és increïble veure en públic -cosa que no veiem pràcticament a cap altre país- pràctiques absolutament condemnables i que són l'ABC de les bones maneres, com és posar-se el ganivet a la boca, posar els colzes sobre la taula, és clar que parlem d'àpats públics i més o menys formals. D'altres que s'obliden és que les coses toves -ous, carn picada, mandonguilles...- i les amanides no s'han de partir amb el ganivet. O al contrari, que ens és permès menjar certes coses -com els espàrrecs- amb els dits. Fins i tot hi ha qui vacil·la en una norma bàsica, que sempre començarem per fer servir els coberts que estiguin més allunyats del plat, i que la copa d'aigua és a l'esquerra de tot.

Però la comensalitat i les seves normes són un reflex preciós de la societat. Com explica Norbet Elias ( The civilizing process), les normes de taula són tant el medi com el mitjà a través del qual la població s'acostuma a la convivència, és a dir, que és un important factor de civilització, d'adequació al medi social. Les bones maneres, la urbanitat, -en definitiva, «l'usar bé de beure e menjar»- i el conjunt de regles que porta aparellades, constitueixen una explicació visual i ritual dels rols socials, de la convivència, de la comensalitat, de la «convivialitat» (com es diu a França) o, simplement, un reflex de les normes socials. El concepte de comensalitat és com si ens fes humans -igual que ens ho fa la consciència del paisatge-, com diu J. Cruz Cruz: « comer en compañía es el fenómeno por el que el hombre trasciende de hecho o realmente su animalidad: su necesidad biológica de comer no se satisface de manera puramente biológica». I, encara afegeix: « la comida en la mesa festeja de suyo nuestro ser de hombres en común» ( Alimentación y cultura). No és estrany que Faustino Cordón afirmi que « comer hizo al hombre», en una suggestiva teoria del procés d'hominització, i que estudis més recents, com els d' Eudald Carbonell, també apuntin en aquesta direcció. El domini del medi suposa també un avenç de la comensalitat. O d'això aparentment trivial -o no- que en diem maneres de taula.

No hem de confondre aquestes maneres -o «comport», que és la preciosa paraula utilitzada al Tirant lo Blanc amb les normes estrictes i purament funcionals del protocol. Saber menjar no és atendre un conjunt de regles: és també saber conviure, encara que sigui en l'espai acotat d'una taula: com diu Castiglione: «la taula és el món; la taula és tot el món». He de dir que Catalunya va ser pionera en aquesta qüestió: el gironí Francesc Eiximenis, al s. XIX, amb el seu magnífic -i primerenc a Europa- Com usar bé de menjar i beure, on dedica importants capítols a les normes de taula o de bon «comport»: postura a taula, ús del tovalló, temes de conversa, etc.