Amb motiu del primer aniversari de l'arribada a l'alcaldia de l'actual alcaldessa, Marta Madrenas, han proliferat les informacions, els balanços, les entrevistes i la pròpia alcaldessa ha fet una conferència al Centre Cultural la Mercè per situar els eixos de la seva actuació present i futura.
Em sembla del tot natural i fins i tot gosaria dir que ens situa finalment en un context de normalització de la vida política de la ciutat. En realitat després d'unes setmanes convulses i poc afavoridores pel crèdit de la ciutat es va arribar a una fórmula que acaba de superar el primer any. Si ens agafem el guió establert per la pròpia alcaldessa diria que el valor principal d'aquest any que s'ha escolat és l'estabilitat, amb la contribució decisiva del pacte. I pels temps que corren l'estabilitat no és pas poca cosa. A l'extrem oposat veig negatiu l'afany per reforçar el perfil propi a base de menystenir el passat. El tema de l'herència rebuda es presta a moltes interpretacions però em sembla sincerament que considerar que el model heretat estava exhaurit i que es tracta de tornar a començar és francament innecessari i exagerat.
Des del meu punt de vista el passat és el passat, té el pes que té i resulta que som on som justament en molt bona mesura per aquest passat. Un passat molt remot que és el fonament dels nostres atractius cultural i turístic i un passat recent que és el fonament de la vitalitat actual de la ciutat.
En canvi estic del tot d'acord que no cal mirar enrere i que ens cal sobretot mirar el futur, pensar el futur, somniar el futur, dibuixar el futur. Això s'ha de fer amb fonaments sòlids i sense efervescències. La base material d'aquest futur es basa en l'urbanisme i aquí els interrogants es plantegen al voltant de les grans opcions territorials: tant a la perifèria com al centre. I això sense atorgar cap paper subsidiari a la perifèria que a hores d'ara presenta sovint dinàmiques més vives que el propi centre. Però justament per això la continuació de les operacions de cirurgia i redisseny del centre adquireixen un paper rellevant. Quin paper es reserva per exemple a la macro-illa de la Clínica Girona que d'aquí uns anys canviarà d'usos i hauria de canviar també de formalització? En quines condicions i a partir de quin moment hi haurà les condicions per emprendre la urbanització definitiva del Parc dels Maristes? Més enllà de la hipoteca del Parc Central i els seus successius endarreriments, quin pla hi ha per redefinir els espais intersticials marcats pel traçat de la via del tren i el seu corresponent viaducte? O volem deixar que sempre siguin uns sobrants incòmodes que no acabem de saber ben bé què fer-ne? Hi ha un projecte per l'actual plaça d'Espanya un cop l'estació d'autobusos vagi al seu emplaçament definitiu?; d'aquí en pot sortir una nova centralitat o un espai residual i les opcions que es prenguin no són neutres.
A la perifèria l'estratègia al voltant del nou Trueta té unes enormes implicacions pel futur de la ciutat i segons les decisions que es prenguin és del tot evident que calen estratègies compensatòries per tal d'evitar la generació d'un nou forat negre en la vida ciutadana. Coincideixo amb l'alcaldessa que la prioritat màxima són els accessos per la carretera de Barcelona que han de ser objecte d'una acció decidida i immediata de sanejament per facilitar una posterior operació de planificació.
Per la seva banda els barris de la ciutat que són peces fonamentals de l'articulació del model no es poden quedar amb la impressió que les grans operacions de futur els giren l'esquena. Tot el contrari, són l'amalgama que els integra i les grans directrius no poden ser excusa per una atenció permanent i quotidiana al dia a dia de la vida dels habitants de cada racó de la ciutat.
Però més enllà d'aquestes bases materials, a quin model cultural respondrà la intervenció ara ja inexcusable a l'antic Cinema Modern? I a quin model cultural de ciutat respondrà la redefinició del mapa i de l'oferta de museus de la ciutat? En aquesta darrera matèria estem en un moment fundacional feliçment fonamentat en una realitat museística infinitament millor que la de fa prop de quaranta anys. Però ara els camins es bifurquen i les opcions són determinants. Quin és el model de la ciutat? Com encaixa el model de la ciutat en el model i en la política de país?; anem a un model subsidiari i tributari o tenim idees pròpies?
Finalment hi ha la qüestió de la Ciutat de Festivals. D'acord també sempre que es tinguin les idees clares, no es busqui la quantitat per la quantitat, i es tingui clar que una autèntica Ciutat de Festivals no pot de cap de les maneres esdevenir un Festival de ciutat. En aquest sentit, la música té dinàmiques pròpies i ascendents amb l'Strenes, el Black Music Festival i la programació de l'Auditori especialment pel que fa a Ibercàmera. Però vull sobretot subratllar la transcendència de dos festivals molt concrets un amb una tradició ben arrelada i un altre amb una tradició emergent. Es tracta d'una banda de Temporada Alta en el terreny del teatre i del MOT, entre Olot i Girona, en el terreny de la literatura. Tinc el convenciment que aquest és el camí a seguir, sense cap mena de triomfalismes, i només amb la voluntat de la superació permanent i la innovació i l'atracció de nous públics. Ara som referents i en canvi en el passat ni el teatre, ni la literatura, ni la música no havien gaudit d'una tradició continuada.
No cal inventar gaire res, només cal dotar de musculatura les opcions segures de futur. I mentre, cal no perdre de vista que és important que la ciutat estigui neta, que el riu i els rius estiguin nets i endreçats, que els parcs demostrin una cura extrema, que la part no ens hipotequi el tot, que no es desvirtuï l'urbanisme d'una trama violentada per algunes accions agressives, i que les biblioteques, els centres cívics, les instal·lacions esportives, i les escoles a tots els barris de la ciutat construeixin una societat de ciutadans lliures i aspirant a ser cada dia més feliços des d'una visió realista de la vida.
