Durant uns anys, fins que va veure que jo era un gandul de marca, el meu oncle es va entestar que fos el seu hereu, que dirigís l'empresa de transport una vegada ell retirat. Per aquest motiu em feia treballar al seu costat, atorgant-me cada dia funcions de més responsabilitat. La més alta que vaig assolir va ser acompanyar-lo a regalar paneres de Nadal als millors clients. Ens vam distribuir la feina de la següent manera: jo carregava les paneres sense obrir boca, i ell feia tota la resta. Un futur d'alt directiu se m'obria al davant, esplendorós. El millor client era una empresa japonesa que fabricava electrodomèstics en un poblet gironí. Vam portar-hi tres generoses paneres, totes per a directius japonesos, i vaig observar el meu oncle posar a cada una, entre préssec en almívar, neules, cava i pernils, una carta d'agraïment per la seva fidelitat. En marxar, després de somriures, Bon Nadal, reverències, passi-ho bé i sayonara, li vaig comentar a l'oncle el detall de la carta. Va riure i em va dir que no hi havia carta, que cada sobre contenia uns quants milers de pessetes, així seguirien confiant en la nostra -aviat només meva- empresa de transport. Em vaig quedar parat, no imaginava que els japonesos, amb el seu accentuat, personal i intransferible sentit de l'honor, acceptessin regals monetaris, no diguem ja suborns. Es farien l'harakiri si eren descoberts! Se'l farien encara que no ho fossin, només per remordiment! Tindríem morts sobre la consciència!
- Als japonesos els agraden tant els diners com a tothom -va tornar a riure el meu oncle. Rialler, ho era.
Veig el judici del cas Palau, amb els responsables de CDC assegurant que les donacions que rebien eren «normals» i que no tenien res a veure amb el fet que les empreses que les pagaven rebessin després adjudicacions per part del govern, i els veig a tots cara de japonesos. I sobretot tinc present que en Jordi Pujol, el pare fundador, sempre ha tingut aspecte nipó.
