A mi no m'ha sorprès que l'audiència de la missa de La Dos es tripliqués quan Podem va demanar la seva supressió. En iniciar-se la Segona República -explica Castilla del Pino- els homes de San Roque (excepte algun marieta enamorat del llustre dels oficis i dels enagos de les verges) no anaven a missa: es quedaven a la taverna. Uns anys després complien amb el precepte tots els catòlics nominals: contra la República. Com demostra la nostra mateixa experiència històrica (o la de Mèxic: la insurrecció dels cristers), no és bona idea actuar amb hostilitat contra cap religió i no només per prudència sinó, em sembla, per respecte. Aquesta missa encara compleix un paper per a una part petita però significativa de la població.

Que consti que no sóc ateu, només astigmàtic. Ho he intentat alguna vegada però he fracassat. Des de l'adolescència pateixo d'intensos sotracs panteistes sota les gegantines cúpules del cel de la selva, la serra o el desert i a sobre vaig a ioga i practico la meditació, el que m'acosta al budisme que segons Benet XVI és «erotisme espiritual»: tot el dia a això, doncs. No els faig aquestes confidències per exhibir-me, sinó perquè sàpiguen des d'on parlo. El model francès de laïcisme ja no es practica ni a França (per pressió de grups confessionals molt actius, no només de catòlics) i en tot cas crec que el model anglès -que és el romà-, és més intel·ligent, encara que de vegades el seu deisme (com als EUA) resulti enganxós i tinguin l'extravagància de convertir a la reina al capdavant de l'església.

L'emperador, el sobirà, és, també pontífex: una mena d'oficiant de totes les religions doncs totes tenen cabuda en els temples de la República. L'estat pot carregar, també, amb el cost d'alguna litúrgia i de l'ensenyament (voluntària) de la religió, com un servei més de l'escola pública, el que no vol dir que aquest mateix estat beneeixi apropiacions indegudes de béns immobles o destini diners a l'escola privada mentre estigui sense cobertura suficient la pública.