Intrèpid, volcànic, enciclopèdic, Josep Pijoan va ser un personatge prodigiós, amb una vida llarga i fecunda (1879-1963). Implicat de jove en el catalanisme polític i cultural associat a Enric Prat de la Riba, s´identifica amb entusiasme amb el Noucentisme: «Aquí, on tot és possible, farem una gran ciutat ideal, la gran ciutat industrial dels nostres somnis. Farem una ciutat on pugui esclatar la nova civilització sospirada de les democràcies». Serà un home clau durant els primers anys de la labor de Prat al capdavant de la Diputació de Barcelona. Pijoan va tenir una responsabilitat decisiva en la creació de l´Institut d´Estudis Catalans, del qual va ser el primer secretari, i la Biblioteca de Catalunya i en el rescat de les pintures romàniques del Pirineu que constitueixen el principal eix singularitzador del MNAC, en un moment on eren venudes a col·leccionistes i museus nord-americans peces rellevants del nostre patrimoni medieval.
La relació privilegiada que Pijoan va mantenir amb Prat de la Riba no va tenir continuïtat amb Puig i Cadafalch, amb el qual Pijoan va discrepar per la priorització de les excavacions d´Empúries que Puig defensava sobre l´adquisició i el trasllat de les pintures romàniques. També va distanciar Pijoan de Puig la marxa l´any 1907 de Pijoan amb Teresa Mestre, esposa de l´industrial Jaume Baladia, amic de Puig. Teresa Mestre, que va inspirar Ramon Casas o Eugeni d´Ors, emprèn una arriscada aventura que la durà a Suïssa, el Canadà o els Estats Units, principals escenaris del periple que seguirà Pijoan combinant la seva activitat docent (a Roma -com a primer secretari de l´Escuela Española en Roma-, Toronto, Los Ángeles, Pomona, Chicago, Harvard,...) amb una ingent producció bibliogràfica, que inclourà obres monumentals com Summa Artis: Historia general del arte o Historia del mundo i monografies imprescindibles sobre la pintura mural romànica, a més de llibres sobre Joan Maragall i Francisco Giner de los Ríos. Maragall es referirà a Pijoan com «un d´aquests tipus de català furient que van pel món esperitats de saber i d´acció: una mena de Ramon Llull o Arnau de Vilanova». Pol Pijoan i Pere Maragall ens n´ofereixen un retrat prou complet al volum Josep Pijoan. La vida errant d´un català universal.
Tot i que incòmode amb l´evolució de l´escenari polític al nostre país, Pijoan es va integrar amb la seva esposa als quàquers nord-americans i en va promoure l´aportació solidària d´aliments durant la Guerra Civil. Hartley B. Alexander va escriure al pròleg d´Outline of the History of Art de Pijoan: «és l´últim dels grans humanistes renaixentistes. Té la mateixa infatigable curiositat, la mateixa avidesa de coneixement, sense importar-li on poden portar-lo les pistes que troba». Més enllà de l´acumulació de dades i l´erudició, Pijoan, amb una intuïció excepcional, s´esforça per copsar i descriure les lleis i les relacions que regeixen els moviments i la creació artística, per construir un discurs sobre l´art integral capaç d´articular una visió que incorpori cultures diverses.
