L editorial El cep i la nansa acaba de publicar El riu encès, una novel·la de l´escriptor begurenc Miquel Martín Serra. Vaig tenir la sort de poder-ne llegir una versió prèvia, fa més d´un any. Ara m´he comprat la definitiva, i l´he com qui diu rellegit. El resultat és una història dura de fons, de bastida ambiciosa i de lectura fluent. Relliga bé la sordidesa dels impulsos més amagats amb la bonhomia de la cultura adquirida, és a dir els codis morals, les lleis no escrites i la capacitat d´estimar entre la pila de coses que em deixo.
Si vostès són lectors habituals de Martín Serra, pels articles que escriu en aquest diari, o pels seus llibres de caràcter etnogràfic (llegendes, persones, costums i paisatges), saben que el begurenc branda una prosa rica i tranquil·la. Rica, en el sentit que té una paraula per a cada cosa. I tranquil·la, perquè defuig els focs artificials. També saben, i doncs, que Martín Serra és un documentalista seriós, poc donat a l´especulació.
Bé. Totes aquestes qualitats les trobaran a El riu encès, però en aquest cas al servei d´una obra de ficció. És un gènere que l´autor ja havia cultivat. Tanmateix, ara s´allunya de la seva zona de confort habitual, perquè sempre havia ambientat conte i novel·la a la Costa Brava. El nou llibre discorre per la ciutat de Girona i per les valls de Camprodon. I Martín Serra coneix bé Girona, però sobre les valls de Camprodon s´ha hagut de documentar.
El mètode ha estat el que l´autor tan bé domina. Va trepitjar el territori i va enraonar amb l´oriünd. Tan senzill, però tan difícil. Moure´s i enraonar. Se n´adonen? És evident que un escriptor té l´excusa del llibre, per un bon dia sortir de casa a caçar indrets i persones. Però no en té prou. L´escriptor d´aquesta corda, a més a més necessita temps. I per això avui els he volgut parlar d´El riu encès. Martin Serra va saber trobar el temps.
Imaginin-se que són escriptors, al capdavall un tipus de mamífer que mira de fixar tarannàs i encontorns, siguin de ficció o presentin el vernís del realisme. Tan li fa. Al capdavall, el mètode de posar-se en marxa, aturar-se a parlar i no mirar el rellotge no només serveix per escriure novel·les esplèndides. Serveix, en primer lloc, per ampliar el ventall de l´experiència. Ço és, per esbandir-se el localisme exacerbat.
Quant fa, gironí del Barri Vell, que no passeja per Salt? Passejar passejar, no parlo de travessar la teranyina de ciment amb cotxe. I quan fa, empordanès de soca, que no puja a Barcelona? I, a més a més, quan fa que no mirem d´entaular una conversa amb un saltenc, amb un barceloní? Poso la mà al foc que trobaríem gent com nosaltres. Igual que nosaltres. Aclaparada o esverada com nosaltres. Gent com els personatges d´El riu encès. Amb històries intransferibles, com totes les mogudes del desconsol, però de rerefons universal.
