La sentència a Homs

En menys d´un any el company Francesc Homs ha estat encausat, investigat, se li ha votat el suplicatori al Congrés, ha estat jutjat a principis de març i sentenciat al cap de tres setmanes. Justícia exprés. No va ser acusat de res fins que va arribar a ser diputat al Congrés i l´aritmètica parlamentària indicava que els 8 diputats del Partit Demòcrata podien tombar majories en un sentit o en un altre.

No va ser acusat, convé subratllar-ho, al mateix temps que Mas, Ortega i Rigau. Només quan podia ser, va pensar la fiscalia, amb dependència organica del Govern central, un procés judicial «exemplaritzant».

La setmana passada vaig anar a TVE, on em va entrevistar un periodista gens rebuscat i directe que presenta el programa 24h. Em va preguntar si les sentències d´inhabilitació als quatre polítics del Partit Demòcrata (Joana Ortega és una bona companya de viatge ja) posaven fi al moment sobiranista a Catalunya. Li vaig dir que no, evidentment, que el sobiranisme ha arribat per quedar-se. I que com tantes coses en la política espanyola, han de començar a entendre que d´una manera o altra les plaques tectòniques es mouran. No només en l´anomenat «cas català» sinó en el sistema de partits polítics.

Dimecres uns quants vam acompa­nyar Homs en la roda de premsa després de conèixer la sentència. La setmana anterior ens vam quedar en Sergi Miquel i jo parlant a l´hemicicle quan va quedar del tot buit al final del ple. Va sortir davant nostre en Francesc Homs.

Li vam veure una mirada molt íntima de qui s´acomiadava, de moment, del parlament pel qual ha estat elegit i debia condensar una gran quantitat de pensaments i impressions.

Moments que queden gravats.

El preu de les obres a l´AP-7

Van ser uns anys de grans obres a l´autopista: ampliació del quart carril, variant de Girona lliure de peatge per l´autopista, accessos a Girona centre i Fornells. Eren els anys del govern socialista, amb Magdalena Álvarez de ministra primer i José Blanco després, i sempre l´aragonès Víctor Morlán de secretari d´Estat. Venien i inauguraven i quedaven molt bé. Alguna inauguració, la de Vilademuls i la de Fornells, ja la va fer la ministra Ana Pastor. I a hom li venia aquella pregunta tan planiana de «qui paga tot això»? Després vaig demanar el conveni Estat-Abertis per escrutar amb una curiositat aguda: qui paga la festa? El conveni és clar: l´increment d´usuaris «eixugarà» el cost de l´obra. Si no és el cas, el Govern central haurà de compensar la concessionària per dues vies possibles: pagament del cost de l´obra no cobert o el perill i la temptació de l´allargament de la concessió de l´autopista AP-7 que s´acaba l´últim dia d´agost de 2021. Estem a començaments del 2017 i hem vist com Abertis ja ha anat per feina reclamant 1.400 milions a l´Estat per les obres realitzades i «no compensades» pel «no suficient increment de trànsit». Estem davant d´un escàndol com el de les autopistes radials de Madrid i la fallida del túnel del Pertús de l´empresa TPFerro participada per Florentino Pérez.

Es podrà dir que almenys aquí s´han millorat les infraestructures. Certament. Però aquella majestuosa sortida a Fornells, aquell delit per una nova sortida a Vilademuls, aquella diligència en la construcció, ens havia de fer pensar que hi havia gat amagat. Mentrestant, la N-II a pas de tortuga ferida. És molt evident l´operació de calaix d´aquestes obres. Ara comencarà la batalla per definir el preu final, sembla també com teatre pactat de «demana´m cent que acabarem amb setanta-cinc». El que crec que és més important és vetllar perquè realment no s´aprofiti l´«ap7gate» per allargar la concessió de l´AP-7, que s´acaba el 2018 a Montmeló i el 2021 a la frontera francesa.

Les obres al parc Central

Felicito el Govern de l´Ajuntament de Girona per haver conclòs un acord gens fàcil amb el ministeri de foment, ADIF, per la finalització de les obres del parc Central de Girona i la desconstrucció del finger a l´estació del tren d´alta velocitat. Dit això, convé recordar que la línia de tren, amb molt de retard, es va posar en funcionament el 7 de gener de 2013. I quatre anys després es desencallen unes obres complementàries que estaran acabades el 2018: l´estació d´autobusos i l´acondicionament del parc Central. Als fets em remeto pels receptius a les terceres vies i les operacions diàleg. Recordo perfectament aquell dia de la inauguració de l´estació del TAV. A La Moncloa, que organitzava l´acte on va participar el Rei i el president Rajoy, no volien que parlés l´alcalde de Girona. El tenien fitxat a La Moncloa com a «independentitsa confés». Era un atropellament a les institucions de Girona que l´alcalde no parlés. Vaig ser l´encarregat de negociar discretament que fos possible. M´ho va encarregar un conseller de la presidència anomenat Francesc Homs! A l´altra banda, la ministra Ana Pastor i el totpoderós cap de gabinet del president del Govern, Jorge Moragas. Llarga conversa amb Moragas el dia abans de la inauguració. Es resistia a deixar parlar un independentista i em retreia que la Generalitat finançava entitats sobiranistes radicals. Li vaig preguntar quines, per exemple. Em va citar Òmnium Cultural. Li vaig dir que n´era soci i el meu pare fundador. Al cap d´aquests anys, aquell alcalde que no podia parlar és president de la Generalitat i els fitxers de Moncloa es van omplint de milers, milions, de «perillosos radicals». Com trobaran el desllorigador apropiat a tot això?

Mai més

Ahir va fer seixanta anys de la firma del Tractat de Roma que instituïa la comunitat econòmica europea. Un titular de diari d´ahir era molt encertat: 60 anys de progrés, una dècada de crisi. Ben cert, 10 dels 60 anys han estat d´un important impacte dels defectes de la falta de governança global. El projecte europeu se n´ha ressentit. I els populismes han florit. No per casualitat. Com diu el meu amic Mark Rutte, el victoriós primer ministre holandès, no és que els populistes presentin preguntes dolentes sinó que no donen bones solucions. Pero no hem de ser refractaris a escoltar les preguntes que ens formulen, bé sigui sobre institucions bancàries, falta de transparència, polítiques migratòries... no són males preguntes ni temes sobre els quals no hi ha hagut grans fracassos.

Parlem de trobar les respostes oportunes. I recordar que el 9 de maig de 1949 va néixer la institució paneuropea més antiga, el Consell d´Europa, per reunir el continent en la democràcia, el respecte als drets humans i l´Estat de dret. Per recordar-nos que «mai més» es poden repetir dues guerres mundials entre germans i mai més es podia repetir el mal absolut de l´Holocaust. És bo recordar-ho en aquests temps que Europa anirà, volguem o no, cap a una col·laboració a la carta i les dues velocitats, el més aproximat a l´escenari tres del llibre blanc de la Unió Europea plantejat pel president Jean-Claude Junker.

La batalla francesa

Estic entregat a seguir de prop el duel Hollande-Fillon sobre les teories conspiratives per les quals el primer hauria deixat tocat de mort el segon mitjançant l´ús dels serveis secrets. Estem davant d´una nova història de postveritat de Fillon per intentar salvar la cara a la desesperada? Tal vegada. Existeix aquest despatx setmanal del president Hollande amb els serveis d´enregistraments de totes les converses per ordre judicial? També. Quins temps que ens han tocat viure.

Una acceleració que porta incorporada una trituradora. Mentrestant, Emmanuel Macron es va consolidant com l´home de «l´alternativa» real als partits. Un antic treballador qualificat de la banca Rockefeller. No pas gens habitual. Un somriure irònic és incontenible. Jo sóc d´Olot, fill d´en Cinto i la Pepita.