Europa va sospirar alleujada quan va saber que el partit xenòfob d´Holanda no havia complert les seves expectatives electorals. L´Holanda liberal i tolerant, un dels països més emblemàtics de l´Europa multicultural i igualitària, havia resistit el populista llenguatge excloent de Geert Wilders, al qual anomenen al seu propi país Pimpinela Escarlata, l´heroi literari que salvava aristòcrates del terror revolucionari.

Wilders va fundar el seu propi partit com una escissió del liberal de dretes de Mark Rutte, el primer ministre que, de nou, ha estat el més votat. La retòrica inflamada i anticorànica de Wilders, però, és ja la segona més votada en els Països Baixos, però la seva posició, amb 20 diputats, està completament aïllada, escorada i amb prou feines suposa una mica més del 13% de diputats en una cambra de 150 escons i fins a onze partits amb representació.

La seva influència, però, s´ha fet sentir al mapa polític holandès i ha obligat els partits conservadors més clàssics a radicalitzar les seves posicions. Els observadors assenyalen dos encerts en la campanya de Rutte que han acabat per decantar el seu triomf enfront de les enquestes: el seu ferm compromís de no pactar amb Wilders passés el que passés, i la seva posició forta en la crisi amb la Turquia d´Erdogan.

M´agradaria destacar la primera de les qüestions, la determinació de l´encara primer ministre per aïllar Wilders i fer veure als electors la soledat i inutilitat del vot al líder xenòfob. I convé en aquest punt que recordem que l´ascens al poder d´Adolf Hitler es va produir després de les eleccions de 1933 a la República de Weimar, el president, Hindenburg, li va encomanar la formació de govern sense que tingués majoria suficient en un parlament tan fragmentat com convuls per la successió de convocatòries electorals estèrils i les fanfarronades de les milícies hitlerianes. Conservadors i centristes van ser necessaris per a Hitler en aquella conjuntura, capaç d´aliar-se amb els comunistes també abans de dedicar-se a aniquilar-los.

Aquest mateix cordó sanitari contra l´extremisme cal que s´apliqui també en les pròximes eleccions presidencials a França en poc més d´un mes. Però a aquests comicis, els conservadors francesos, els Republicans, arriben en molt males condicions a causa de la precarietat moral del seu líder François Fillon, qui es manté al capdavant de la seva formació malgrat la seva imputació per corrupció. Fillon ha endurit el seu programa polític, alhora que s´ha entestat a suïcidar-se electoralment amb el seu partit, de tal manera que l´efecte del vot útil desapareixerà entre els seus electors.

Els pronòstics ja diuen a les clares -encara que tampoc és per creure´ls, atès com està la demoscòpia de marejada- que els dos candidats que passaran a la segona i definitiva ronda de les presidencials franceses seran Marine Le Pen i Emmanuel Macron, el populisme davant del centrisme sí, però un populisme que s´ha rearmat amb un programa polític de caire socialdemòcrata ultraproteccionista i un centrisme d´aspecte liberal procedent d´un ministre que ho va ser d´Economia en un gabinet del socialista Hollande. Francament, la resposta de l´electorat davant aquest dilema en la segona volta és una incògnita.

França no és Holanda, és molt més important i decisiva per al futur europeu. Sense França s´acaba la UE, almenys tal com l´hem conegut des del tractat de Roma fa 60 primaveres. França és, a més, una república, al cap suprem de l´Estat de la qual, amb amplis poders polítics -com als Estats Units, incloent el poder nuclear- no podria frenar-se´l així com així. En aquest punt, se´ns revel·la el sistema monàrquic, el seu antònim, com un autèntic salvavides democràtic, tota una paradoxa, la que un alt funcionari elegit per la seva accidental pertinença sanguínia a una família reial, format per garantir la independència i pluralitat del sistema, adquireixi un valor democràtic i convivencial molt superior al republicà, defensant el poble de la seva pròpia bogeria per al cas que triés un candidat autodestructor. La monarquia parlamentària sofisticada de l´Europa occidental esdevé així com una espècie de psiquiatre equilibrat capaç d´aplicar un electroxoc al seu esquizofrènic poble.

No resulta tan estrany aquest símil. La caiguda generalitzada de la socialdemocràcia europea va en aquesta línia. A Holanda ha estat ben significatiu: en un país amb els nivells més baixos de desigualtat de tot el planeta, els socialdemòcrates han patit un revés extraordinari.

La desigualtat, tot i que els intel·lectuals d´esquerres argumentin el contrari, sembla que té poc a veure amb l´ostracisme que amenaça el socialisme moderat i reformista. Caldrà buscar noves anàlisis per comprendre què està passant, per què la classe obrera ja no vol anar al paradís, sinó immolar-se en els altars del populisme.

El nostre país no està allunyat d´aquest mantra. L´oportunisme ideològic de Pedro Sánchez davant les primàries del partit socialista és un fidel reflex del mateix. I no diguem de la deriva formulada per Pablo Iglesias a Podem. Els espectadors no donaven crèdit al debat televisiu Al rojo vivo, quan Jorge Verstrynge, un iluminatti de la sociologia política del nostre país però informat, va dir amb claredat que el programa econòmic de Podem i del Front Nacional francès són molt similars. Ho són.