Primer se'm va posar la pell de gallina, en llegir que 400 persones es van manifestar a Camprodon per la mort de la Nadia. Em va emocionar la solidaritat de tanta gent amb la pobra dona, de la qual no sabia res però a la qual vaig imaginar una nova víctima de la violència masclista, o una refugiada ofegada al Mediterrani, o una àvia atropellada per una bicicleta en alguna vorera. Primer. Després, quan vaig saber que la tal Nadia era una ovella que havia mort a mans, vull dir a dents, d'un gos, i que això havia provocat manifestació i parlaments de rebuig entre presumptes humans arribats de tot Catalunya, qui va voler morir vaig ser jo. Més tard vaig decidir que no valia la pena, que ni en tres vides reuniria 400 persones que lamentessin el meu decés i encara seria la riota de les ovelles catalanes.
Si a la meva àvia, que comprava conills vius, els desnucava d'un sol cop al cantell del marbre de la cuina i després els espellava davant dels ulls esbatanats del seu net, li haguessin dit que un dia la gent es manifestaria per una ovella morta, s'hauria prestat a desnucar els manifestants, potser també a espellar-los, ja que hi som. No per maldat, sinó per profilaxi. Una societat que reuneix més gent per la mort d'un coi de xai que per la d'una persona està abocada a l'extinció. Hem passat en una generació de cantar La puta de la cabra a organitzar responsos ovins. Si això no és la fi del món, són senyals inequívocs que ja és a la cantonada.
El problema dels animalistes és que s'han imbuït tant de l'esperit animal, s'han mimetitzat de tal manera amb la fauna, que el seu cervell és ja equiparable al de les seves amigues, les ovelles. O potser m'equivoco i estic ofenent gratuïtament els xais, que malgrat els tòpics de gregarisme que es fan córrer sobre ells, mai han sigut vistos manifestant-se per la mort d'un humà. Xais i tot, són més intel·ligents que els animalistes i, sobretot, tenen el sentit del ridícul més accentuat.
