Fa 25 anys que Sharon Stone es va posar a les ordres del gran Paul Verhoeven, i en la pell de Catherine Tramell, a Instint bàsic, un dels thrillers que més i millor ha explorat una idea fonamental del gènere: el mal, com la identitat, és una qüestió de punt de vista. Cada seqüència, cada personatge del film, s'articula a partir d'una dualitat, i correspon exclusivament a l'espectador decidir si el que mira és la història d'una assassina que assaja les ficcions que escriu amb les seves víctimes o bé un relat romàntic sobre una escriptora a la recerca d'una felicitat constantment condicionada per les sospites d'un policia amb tendència a l'autodestrucció. Hi ha una escena en aquesta pel·lícula, la que s'ha fet més icònica, que vindria a resumir la nostra relació amb allò que mirem. Quan Tramell fa el seu encreuament de cames, els policies que la interroguen forcen la vista, i alguns fins i tot torcen lleugerament el cap, en un acte gairebé reflex per poder mirar el que s'apunta entre les rapidesa del gest i la falta de pudor de la protagonista. És exactament la reacció que té l'espectador, sigui dona o home, que des de la butaca se sent suggestionat per escrutar allò que normalment està prohibit o amagat a la vista. En aquesta sintonia entre la reacció dels policies i la dels espectadors, hi ha un meravellós relat sobre la mirada, sobre la nostra mòrbida obsessió per la privacitat de l'altre, i també un desafiament de Verhoeven a la nostra doble moral.
Instint bàsic, 25 anys després, continua essent un epidèrmic tractat sobre la nostra persistent observació de les vides alienes. Catherine Tramell ens fascina pel que té de pèrfida, de sublimada, però al mateix temps seríem incapaços d'aventurar-nos a viure en el seu univers de traumes i punxons de gel. I veure-la avui és adonar-se que, entre les moltes contraindicacions de l'era moderna, hi ha la renúncia a la mirada frontal per conformar-nos amb les còmodes màscares que ens ofereix la virtualitat.
