Com que no sé del futur més que la tiradora de cartes o la bruixa de la bola, o sigui, res, no faré profecies, només constatar coses com que les televisions generalistes, així anomenades (potser per les seves curioses coincidències amb els generals, majorment els de l'OTAN), han regalat al gestor de la funerària Fernández i Fernández -«no estem morts, només lleugerament endormiscats»- un videoclip, publireportatge o record a tot color del dia més feliç de Susana Díaz: el de la seva proclamació com a candidata del PSOE: ah, no, que encara no és candidata! Ningú ho diria, veient l'ambient d'exaltació coreana que ens van brindar diumenge, model gran sala de banquets amb caps calents, escenaris en cinemascop i ànimes posades dempeus molt ben assegudes.
Susana, aquesta noia de mandíbula robusta i somriure fix, la que va celebrar el Dia d'Andalusia amb una apel·lació a l'orgull dels seus conciutadans, com si ens faltés, l'orgull, als espanyols i andalusos. Doncs sí, ja tenen un publireportatge de gran pressupost, amb tot el gotha socialista, dos expresidents, la benedicció de Rajoy i el còctel de l'èxit que potser conegui el químic Rubalcaba, encara que a ell no li va anar gaire bé, herr Doktor. Com que l'atur o els sous de misèria no són el problema de tantes celebritats recents tan ràpidament oblidades, dedueixo que és l'aparell en defensa felina dels seus territoris segons el principi «res humà m'és aliè i també m'ho penso quedar».
Només dic que Susana Díaz no va arribar on està després d'una victòria electoral i la que va obtenir, ja instal·la-da, va ser bastant relativa, que t'agradi guanyar no dona la victòria. No sé on arribarà Pedro Sánchez i si posseeix alguna cosa més que un excel·lent cartell, potser sorprengui. En realitat, és el que passa, més o menys, amb gairebé tots els partits socialistes, que es dilueixen sense desintegrar-se, emboscats amb el liberalisme triomfant. I aquest és el seu problema: qui es proclama socialista no té més remei que ser-ho. Encara que sigui una mica.
