A la Mariàngels
Escriure aquestes ratlles menudes davant de la seva grandesa humana em costa sang de melancolia profunda. La mort de la Quimeta Ribot ha sigut com un tret traïdor a l´espatlla on guardo el meu cor de tots els éssers més estimats al llarg de la meva vida i ella n´era una de les més estimades i imprescindibles. I em resulta poderosament estrany aquest sentiment, ara afegit i admiratiu envers la seva forta i generosa personalitat tan tossuda fins arribar a assolir amb escreix la seva jove vocació i il·limitat deure de dignificar la seva professió estimada, la infermeria. Se´m fa estrany en aquests solitaris records de melancolia la sort immensa d´haver pogut mantenir una amistat entre ella i jo durant quasi 60 anys, d´un amor tan net de germanes de la vida. Aquella tendresa entranyable i tan honrada que ens va fer dir per telèfon, fa encara tan pocs dies, i ja des del llit en el qual agonitzava: T´estimo molt Jo també.
Amb la meva ànima ferida, també de mort, dir-li ara sense pudors aquestes paraules em fa mal però sento que les hi haig de dir perquè, com sempre, m´escoltarà i la faré somriure, i llegirà tants records de dolç agraïment que no l´hi havia mai dit: Gràcies, estimada Quimeta, per la teva eterna acollida de totes les setmanes del món a la teva casa pairal de Jafre, de la meva família que vas estimar tant com jo mateixa (tu i jo i la meva germana Montserrat Alcalde i la meva altre germana-cosina Montserrat Mariné, sobretot ho sabem). I gràcies per haver insuflat aquell mateix amor acollidor i solidari, a la teva tendra germana Salud i a la teva neboda-filla, la dolça Mariàngels i a en Pere, el seu home i l´home de totes quatre. T´ho havia de dir, Quimeta.
Vàrem fer moltes coses juntes tu i jo, engalzant les nostres professions, recordes? Aquella revista Lluerna, sota la teva genial idea d´unir-vos els quatre presidents d´infermeria de Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida. I ara havíem començat el llibre de les teves memòries que no hem pogut acabar.
