apunt final

la rutlla

02.04.2017 | 06:30

Hi ha dies que tot i estar il·luminats amb sol delicat degoten tristesa. La caiguda d´Unió Democràtica de Catalunya no és agradable, està plena d´antigues senyals i de molts, massa pèls. Un sol home ha dut a la tomba el partit polític democratacristià. Va estar perseguit i va sobreviure a la dictadura. La dreta catalana lògica i civilitzada es va equivocar a l´hora de triar els líders. Qui durant anys anava rere d´un líder incontestable, Jordi Pujol? Dues dècades en les quals ambdós van fer creure als catalans qui era el pal de paller de Catalunya. Tot era mentida. No és agradable constatar la mentida dels polítics. El temps decanta la vida. Unió ha fet fallida. Qui pagarà el deute? Com es pot tirar a la bassa un partit de vuitanta anys d´història? Feia dies que el partit era mort, mai no va ser ni tan sols un partit xarnera. Era la rèmora que acompanya el tauró i que en democràcia manjotejava les sobres de Convergència. No buscava el seu espai de dreta en la societat catalana. Engrunes i ambició. L´ambició del seu líder, l´home que ha desmuntat una tradició política catalana de dretes. En la taula del forense hi descansen dues imatges de l´ambició desmesurada: creure´s que el poder de l´Estat espanyol paga als servents –Duran i Lleida volia ser ministre, era el català més ben valorat i ningú no li va fer cas– i, l´altra, la foto a l´hotel Palace de Madrid. Que un polític de dretes visqui a cos de rei és lògic. Mai una foto no ha estat tan demolidora. Ha estat un polític que ha menystigut la història del seu partit. L´ha acoltellat. Ha transitat entre ser sangonera i rèmora. Funeral d´un paràsit de categoria. Guany zero i vergonya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema