2 casos en 39 anys

Aquesta setmana, el company Francesc Homs, diputat electe, ha hagut de deixar l´escó pel qual fou elegit diputat. En 39 anys del sistema democràtic (els adjectius els posen vostès) aquest fet ha succeït dues vegades. La primera va ser quan José Barrionuevo va haver de deixar l´escó després de la sentència ferma del Tribunal Suprem que li imputava la comissió de la pena d´autor intel·lectual de l´assassinat de Segundo Marey per part del GAL, grassada i ideada per les clavegueres de l´Estat. Terrorisme d´Estat, vaja. La segona vegada ha estat la que obliga Homs a deixar l´escó per haver participat en la facilitació de la consulta del 9-N de 2014. Per facilitar l´exercici al dret a la participació política i el dret a la llibertat d´expressió. Valorin els dos casos. Facin vostès mateixos la valoració sobre la qualitat democràtica en un Estat que ha inaugurat la vida penal per la defensa d´unes idees.

El sigilós tall burocràtic

Conscient que aquest moment arribaria en algun estadi de l´activitat parlamentària de les setmanes que teníem per davant, la setmana passada vaig ser encomanat a parlar amb els més alts nivells dels serveis jurídics del Congrés per saber com podíem afrontar la situació. La reunió es va acabar a les 3 i alguns minuts d´un dijous. La resposta va ser: no sabem res de quan arribarà la sentència ni de la manera de procedir. A les 5, la sentència ja havia estat entregada al mateix que em deia que no sabia res. Després es van donar garanties que el diputat Homs ho seria mentre durés el ple convocat. Tampoc va ser així, dimecres 29 a quarts d´11, va ser informat de la seva sortida enmig d´un ple convocat, cosa que alterava les majories a les votacions que duraven fins dijous i, per tant, alterava la configuració de l´hemicicle. Van dir que no sabien com, però que la notificació havia arribat. Quan a les 4 vam estar amb Homs al seu despatx, mentre esperàvem el taxi que el duria a l´aeroport, una secretària del grup que es va acostar a mostrar-li afecte ens va dir que ja no figurava al web del Congrés des de primera hora del matí. Dijous, a tres quarts de 9 del matí, quan vam anar a seure a l´escó, vaig veure al del meu costat, el d´Homs, que havia desaparegut el seu nom i que hi figurava «vacante». L´estol de buròcrates que van executar aquesta decisió, per empènyer a la cancel·lació digital d´un diputat que liderava un partit que representa mig milió de votants, no sabien que els seus actes no feien res per aturar la gran desconnexió que viu una gran part de la societat catalana. Just al revés, incrementa aquest moviment de plaques tectòniques.

Mai hauria d´haver arribat

Homs haurà de ser substituït en el proper ple pel següent de la llista, Feliu Guillaumes, i s´ha reestructurat l´organització del grup de diputats i senadors del Partit Demòcrata. Hem hagut d´afrontar una decisió que mai hauria hagut d´arribar. Em sento amb una enorme responsabilitat a l´hora d´agafar la responsabilitat, al costat de Carles Campuzano, de la direcció del grup de Partit Demòcrata. Miro endavant però també recordo intensament el testimoni de tants bons polítics que ens han precedit.

El cas Abertis

Durant anys els ministres de Foment de torn es van passejar satisfets per les comarques gironines inaugurant ampliacions de l´autopista AP-7, el 4t carril a Girona, els 3 nous accessos a Girona centre, Fornells i Vilademuls. Tot pagat per la concessionària, tot inaugurat pels ministres. Em venia al cap la pregunta planiana: «Qui paga tot això?». La resposta era un conveni entre Abertis i Foment que feia possible aquell delit constructor i en el qual «l´increment de trànsit» finançaria aitals obres. Ara, Abertis demana 1.400 milions a l´Estat. Veurem quant decidiran els tribunals (en tot cas, l´Estat ja s´avé a pagar més de 700 milions). A aquest cas s´hi sumen les indemnitzacions a l´empresa TPFerro (475 milions més els 200 pagats ens varis anys), el cas Castor i les autopistes radials de Madrid. Saben què tenen en comú tots aquests casos? Alts funcionaris de l´Estat i ministres de Foment o d´Energia que sempre han firmat contractes amb clàusules beneficioses, passi el que passi, per a les empreses, que sempre hi surten guanyant i molt. Empreses amb uns accionistes molt determinats i molt propers a grans operacions polítiques dels últims anys. Entenc que les empreses vulguin cobrar, el punible és que servidors públics i polítics firmin contractes sempre a benefici de part. Juguen i guanyen.

L´aeroport de Girona

La vida es ondulant, li agradava recordar a Josep Pla. Això he pensat quan aquesta setmana he vist el repunt de vols a l´aeroport de Girona. I amb una gran notícia: la diversificació de companyies. I més que polítiques públiques ha estat el mercat i la ubicació les que ho han fet possible. I he recordat aquelles campanyes electorals en què partits estatistes i una mica donats a la demagògia volien fer descansar la salut del sistema econòmic «comarques gironines» a les estadístiques de l´aeroport. La vida és ondulant i existia un socialisme abonat al subsidi de les butaques d´avions de baix cost més que al destí d´aquests diners a altres finalitats. Recordo que el 2011 ens vam trobar que cada seient de Ryanair era finançat amb 14 euros de mitjana. El govern ho va reduir fins a 7 €. I tot i això és un tema per discutir.

Una bona temporada turística

Divendres vaig assitir a la presentació de la nova cuina i el nou servei del restaurant Aradi, que el pot convertir en un punt de referència encara més a la Costa Brava. El sector turístic allí reunit va ser unànime: s´acosta una molt bona temporada turística i més llarga que mai, que comença aquest abril. Aprofitem l´oportunitat per fer les coses encara més bé.