Voler i no deixar fer: la paradoxa catalana

02.04.2017 | 06:30

En teoria, l´allau d´informació que suportem en aquesta societat hiperconnectada ens fa més lliures en opinió, deixa que cada individu tingui la seva visió única de cada cosa. S´han acabat aquells dies en què el grup que manava imposava el seu relat de les coses, dominant l´opinió als diaris, ràdios i televisions. Ja fa anys que això ha deixat de ser així i cada vegada aquesta tendència és més acusada. La conseqüència podríem dir que és una ciutadania més lliure, però també un ciutadà que en certa mesura és menys tolerant, més egoista, més centrat en si mateix. I això comporta que la governabilitat del país, de tots els països, sigui més difícil perquè neixen multitud de partits amb petites diferències entre ells, amb més lentitud per trobar acords de govern i a prendre decisions. Hem vist en la història recent que els països que avancen més ràpidament són els menys democràtics: una decisió és més veloç de prendre a la Xina que a l´Índia, per exemple, i no us dic res a casa nostra. Això no vol dir que la democràcia sigui un mal sistema, només faltaria, però es constata la dificultat de prendre decisions en una societat cada vegada més connectada. És com si aquesta societat de la xarxa social sigui adolescent i li falti madurar per esdevenir més tolerant i menys intransigent.
Aquesta reflexió ve a tomb arran d´observar la paradoxa de la societat catalana en concedir permisos per fer infraestructures. Tothom vol presons, però ningú en vol una a prop de casa seva; tothom vol treball de qualitat industrial, però posem traves administratives per a l´obtenció de permisos per a la implantació en qualsevol POUM; tothom vol carreteres i ferrocarrils, però ens carreguem qualsevol traçat; tothom vol un sistema elèctric segur, sense interrupcions, però ningú vol cap línia elèctrica, tothom les vol soterrades; tothom vol un sistema no nuclear, però no fem res perquè deixi de ser així, mantenint les centrals nuclears sense la seguretat pertinent... en fi, volem un país renovable i no deixen que es posi cap molí de vent enlloc i tampoc ens agraden els grans parcs fotovoltaics. La paranoia és de tal calibre que necessitaria un tractament col·lectiu.
La Generalitat ha presentat en el darrer mes el seu pla per a la transició energètica de Catalunya cap al 50% renovable en electricitat per a l´any 2030. Des del primer dia he estat escèptic a aquest pla perquè sé que, per fer-lo possible, cal tancar almenys dues de les tres centrals nuclears i substituir aquesta energia per 7.200 MW eòlics i fotovoltaics. És evident que cal posar aquestes tecnologies on hi hagi recursos adients, 3.000 hores anuals de vent per als parcs eòlics i 1.800 hores per als parcs fotovoltaics. Doncs bé, ni se´ns acudeix que a l´Empordà un dia hi pugui haver permisos per posar-hi un parc eòlic i a Tarragona la Diputació ha votat que es posi una moratòria per a nous projectes eòlics. I els que han votat això són els mateixos partits que volen una Catalunya 50% renovable i no nuclear, essent ells els que, amb aquesta manera de fer, prolonguen les centrals nuclears in secula seculorum.
Un bon exemple d´aquesta actitud és un fet que va passar fa anys. En un poble del Priorat que es diu Cabacés hi ha una petita cooperativa agrícola energètica, Agrosolar Cabacés SCCL, que té un petit parc fotovoltaic de 100 kW, formada per pagesos de l´oli i per criadors de pollastres i productors d´ous. Doncs bé, un dia van voler posar un petit aerogenerador de 850 kW i el permís va ser rebutjat perquè a l´àrea hi havia àligues cuabarrades. Això va passar en època del tripartit i recordo haver sentit explicar l´anècdota de les àguiles cuabarrades, tot i no saber llavors per a quin projecte era. Si un aerogenerador com aquest, d´altura 44 m i diàmetre de les pales de 52 m, girant a 20 revolucions per minut, ha de pertorbar la vida d´una àliga, ja és tota una discussió, però prohibir el projecte és una altre cosa, és no haver fet l´equilibri entre els costos socials i els costos ambientals. El director general que va prendre la decisió va preferir l´energia nuclear a la eòlica, va ser partícip d´aquesta tendència, una persona que es diu ecologista.
Qualsevol projecte nou implica una alteració de l´entorn on es fa. Aquesta llei és així des de la física quàntica fins a la astrofísica. El nou edifici de la Nestlé de 50 m. a Girona altera el paisatge, és evident. A mi no em fa nosa, però la pregunta és: si en lloc de fer-hi l´edifici l´empresa hagués volgut posar un molí eòlic de la mateixa altura, amb menys impacte visual, l´ajuntament li hagués donat el permís? Em temo que no. Per anar aportant casos: a Catalunya no hi ha cap magatzem automàtic de més de 40 m. i per trobar-lo cal anar a Aragó.
Per què l´administració d´Aragó afavoreix, facilita la tramitació d´empreses i de parcs fotovoltaics i eòlics? Per què Catalunya s´ha dedicat en els últims anys a legislar i a desenvolupar reglaments que impedeixen la modernització de l´economia? Ja fa temps que dic que si tingués deu anys menys, i hagués d´invertir en una altra fàbrica, la faria fora de Catalu­nya, possiblement a Portugal. Fem-nos-ho mirar perquè hem construït un país de papanatisme, de micropartits, microajuntaments, de grups de defensa de tot, del conservadorisme extrem, en un món global on cal tenir visió més ampla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema