Fa uns dies vaig escoltar un discurs del rector de la UdG que suggeria deixar de competir per buscar únicament millorar el desenvolupament personal. La tesi de Sergi Bonet era que s'hauria de canviar el paradigma actual, basat a perseguir l'excel·lència a qualsevol preu, per un altre que prioritzés el creixement personal. Tot i que podria estar-hi d'acord, reconec que em va sorprendre la valentia amb la qual filava aquest missatge, en un auditori amb professorat investigador de la universitat, acostumat a sentir persistentment arguments oposats del tipus «s'ha d'intentar excel·lir per sobre de tot». Fins ara havíem defensat cegament que la competència era una de les forces més poderoses en la societat, que permetia avançar en moltes àrees. Com aquella energia necessària perquè la maquinària funcioni, ha estat un fenomen generalitzat, tant si es tracta d'empreses que lluiten pel mercat com de països que s'enfronten a la globalització, organitzacions socials que responen a les seves necessitats o de persones que busquen un lloc laboral que satisfaci els seus interessos vitals. I en aquest camí competidor, ple d'argúcies, estratègies, rivalitats i sospites, hem perdut la possibilitat de gaudir de cada moment, de mesurar el nostres esforços en les tasques més senzilles, d'aprendre a aprendre, sí, però també d'aprendre a desaprendre, d'aprendre a emprendre i d'aprendre a ser. El discurs del rector va acabar destacant que es pot triomfar amb voluntat, autocontrol, persistència, gestionant emocions, adaptació als canvis, confiança i lleialtat amb un mateix. Un missatge esperançador d'un gir copernicà, apostant per ser millor persones i només així, arribar a ser excel·lents en tots els àmbits. Un ideal que comparteixo.
