El reguitzell d'expressions grolleres emprades pel líder de Podem en el Congrés dels Diputats per avançar-se a unes probables respostes del president Rajoy és una demostració palmària d'una mala educació i d'una falta de respecte a un adversari polític.
Pablo Iglesias, amb la seva verborrea incontinent, aprofita qualsevol ocasió per actuar com un prestidigitador que busca épater le bourgeois, locució francesa que era un crit de guerra dels poetes simbolistes de finals del segle XIX, com Baudelaire i Rimbaud, amb una pretensió clara d'escandalitzar.
En l'actualitat, la frase ha adquirit una connotació provocadora que no mereix cap resposta per no donar peu que l'instigador aconsegueixi el seu objectiu de cridar l'atenció.
El personatge esmentat és un exemple dels que actuen sense escrúpols, fills d'una societat en què la cobdícia, la insolidaritat i la mentida afloren en qualsevol esfera de l'activitat humana.
En efecte, en l'àmbit individual, en el treball, en els negocis i en la política hi ha gent que utilitza els seus pitjors instints per tal d'obtenir poder, prestigi i diners. No tenen cap aprensió ni consciència que la seva acció o decisió sigui immoral, injusta o il·lícita.
Entre les diferents accepcions de persones sense escrúpols, s'enquadren a l'òrbita dels vincles personals els canalles i roïns que maltracten la seva parella, humilien els seus fills i menyspreen amics i coneguts amb un aire de superioritat malaltissa.
També és predicable la manca d'escrúpols en les relacions laborals, l'actitud dels companys de feina que, amb interessos espuris i afany d'ascens, no tenen manies a fer d'espieta per intrigar i denunciar l'espera d'una recompensa pels serveis prestats.
En el camp de la política, l'escrupolositat brilla per la seva absència. El president de la Generalitat en el seu viatge als Estats Units, amb un descarat desvergonyiment, ha equiparat la constitució espanyola amb la de Turquia i ha presentat una Catalunya idíl·lica que busca la secessió d'Espanya com un passeig cap a la terra promesa. I compara, abraçant la demagògia populista, l'Estat espanyol amb Albània, Armènia, Moldàvia o Ucraïna.
Així mateix, fa pocs dies el president Rajoy anunciava per a Catalunya una pluja de calés destinats a unes infraestructures llargament reivindicades i sempre postergades pel Govern central. Com no sentir vergonya aliena amb aquesta bretolada de l'alçada d'un campanar?
Brètols, brivalls, truans, bergants, pillets, picardiosos, bergants, bandarres, pocavergonyes i maquiavèl·lics són alguns dels epítets que s'escauen als qui actuen sense escrúpols.
Ara bé, només enganyen els seus fidels, que els escolten contents i enganyats.
