Soc dels que penso que l'independentisme a casa nostra és més fruit de la prepotència i menyspreu de Madrid envers Catalunya que no pas de res més. Si pràcticament la meitat dels catalans abonen la secessió és perquè ni el PP ni el PSOE han sabut tractar i entendre les reivindicacions del govern de la Generalitat. Si els partits majoritaris haguessin estat una mica més diligents, de ben segur no s'hauria arribat a aquesta situació.

Un home gens sospitós de ser nacionalista com José Montilla aprofitava qualsevol fòrum madrileny per a parlar de la desafecció que es vivia a casa nostra envers de l'Estat. Però ni Zapatero ni Rajoy van voler escoltar les advertències de Maragall, Montilla o Mas.

Viure sempre sota la tutela dels ministres d'Hisenda de torn no motiva ningú. Sense anar més lluny a Euskadi cada vegada hi ha menys veus independentistes i treballen més qüestions socials i les polítiques d'ocupació. La resposta no té secrets: tenen la clau de la caixa i no depenen econòmicament dels capricis de l'Estat.

És curiós, però, que davant l'interès del PP de judicialitzar la vida política, la majoria de la població catalana calli. Acaben d'inhabilitar el cap de llista convergent Francesc Homs i abans havien patit la mateixa sanció l'expresident de la Generalitat, Artur Mas i dues exconselleres com Joana Ortega i Irene Rigau. I malgrat la gravetat d'aquests fets, els electors s'ho han mirat des de la distància. Només els càrrecs públics -els que viuen de la política- han mostrat la seva solidaritat. La resta, callats.

I això al meu entendre indica que l'independentisme es desinfla. Al llarg de molts mesos el sector sobiranista ha marcat l'agenda i el lideratge davant un PSC en crisi permanent, un PP que és una sucursal deficitària de Madrid, uns Ciutadans a la baixa i un Podem ple de contradiccions.

El panorama no podia ser més favorable als independentistes i malgrat tot no guanyen adeptes. Es castiga els seus líders arbitràriament i la gent no s'immuta, llevat dels que tenen el cul llogat a les institucions públiques, ja siguin diputats, senadors, alcaldes o regidors. I la massa crítica, on és?

Teòricament ben aviat hauria d'arribar el xoc de trens. Junqueras, Puigdemont i Romeva intenten tensionar la vida pública als mitjans de comunicació, però l'independentisme no creix. Fins i tot TV3 perd poder de convocatòria i les audiències baixen, per la qual cosa Convergència -ara PDeCAT- ha reaccionat i s'ha vist obligada a posar un hooligan del separatisme com Vicent Sanchis al capdavant de la televisió pública.

Caldria que el govern de la Generalitat reflexionés a fons, perquè en els darrers mesos el procés fa figa. Internacionalment Catalunya no pinta res enlloc i prova d'això és el pobre viatge de Puigdemont als Estats Units d'Amèrica. Semblava més una setmana de vacances pagades en la qual només faltava organitzar un avió d'estudiants catalans o de jubilats de l'Imserso per tal d'acompanyar el president com a figurants.

Un país sense referents polítics de primer nivell en actiu difícilment pot gaudir de gaires aspiracions. Competir amb Espanya amb tants pocs trumfos sembla una verdadera utopia.