Una candidata i dos candidats

05.04.2017 | 07:19

La Susana Díaz, la presidenta de la Junta d'Andalusia, viatjà a Madrid a comprar-se vestits primaverals, ensarronada per unes amigues, sense saber que els seus companys li havien preparat una festa sorpresa. Davant el públic organitzador de l'acte va presentar-se i de sobte se sentí victorejada per una munió de mil militants i decidí el que mai se li havia ocorregut ni en somnis, però que tots ho sabíem, aspirar a ser secretària del PSOE, sargir, fer mitja i tricotar el partit i recuperar l'essència històrica del partit tot ocupant l'espai del centre polític equidistant del rònec PP i dels trinxeraires de Podem, hippies i nyèbits, cansats de la vida nòmada i que ara per divertir-se es volen dedicar a organitzar el país arraconant els polítics professionals.


Allà, la Susana, abrigallada amb la roba resclosida de la plana major del PSOE històric que badalla, en Felipe González, l' Alfonso Guerra i en Pérez Rubalcaba, que casualment havien entrat al recinte en un dia de solaç, va acceptar dignament fer-se càrrec de tot, què fer sinó: deixar el camí estassat perquè el forassenyat d'en Pedro Sánchez, perdedor de mil eleccions, torni a fer de les seves irritant la vella guàrdia i els respectables barons del PSOE que no el poden veure ni en pintura? Sí, home! i què més! Ella s'ha sacrificat i ha assumit per responsabilitat el pes que li correspon segons el guió de la història. Una salvapàtries més que competirà amb perseverança i tossuderia amb un altre que sempre sembla que baixa de l'hort, en Mariano Rajoy, però no en té cap d'hort, ni tampoc se sap si baixa o puja. El pols de força entre ambdós causarà gran satisfacció a Podem, amants de la xerinola.


La líder andalusa sempre solemnitza els seus orígens proletaris i explica que des d'un barri humil sevillà ha anat conreant vessana a vessana la burocràcia i les tasques organitzatives (no ha treballat mai fora del partit) fins a entronitzar-se a la presidència de la Junta; no ha acabat aquí el seu ascens vertiginós, sinó que ara rostos amunt pretén escalar Sierra Morena i entrar triomfal amb l'exèrcit de sarraïns a La Moncloa. La Susana ho té tot per guanyar les eleccions de 1996 i impedir que José María Aznar sigui nomenat president del govern, però som al 2017.


En el mateix punt de sortida hi ha el nen de Madrid, en Pedro Sánchez, el tautològic Pedro que categoritza: «Sí és sí i no és no». A hores d'ara de pelegrinatge en pla motxitller es reuneix, el molt assambleari, amb jovenalla a redós del foc de camp. També ha baixat d'Euskadi en Patxi López que sotja impertèrrit des del cim d'Atxuri com els altres dos candidats s'esbatussen. Immòbil, impassible, com l'àrbitre que ha de tocar el xiulet perquè comenci la carrera i s'apartarà discretament quan els dos atletes corrin per la pista. Acabada la cursa es farà, indefectiblement, amic del guanyador per rebre algun ministeri de consolació; un nou ministeri amb un títol interrogatiu i una resposta: «Què és decidir? Decidir és el que fem cada dia».


En Pedro Sánchez em recorda molt l'estil d'en Zapatero, que veia la política no amb idees sinó amb imatges. Visualitzava la realitat i en feia fotogrames: aquella imatge de la Carmen Chacón desfilant embarassada davant els militars és una de les millors del seu àlbum familiar de fotografies. També s'assemblen perquè no tenen un criteri rígid de res, contemporitzen, són influenciables i volubles. Hem vist canviar d'opinió en Zapatero en qüestió d'hores en temes importants, hem vist en Sánchez canviar d'opinió amb la mateixa alegria en temes importants: què ha dit de Podem, què ha dit sobre Catalunya, què ha dit del PSOE? Tanmateix, a diferència dels altres, s'ha guanyat les garrofes com a professor d'universitat.


Per l'esquerra molts votants tradicionals del PSOE s'han passat a Podem, a Catalunya, a Cs. Els queden com a potencials votants una munió disciplinada, militant, i un gruix que per alguns sociòlegs responen al clientelisme que ha exercit el PSOE, especialment, a Andalusia. Hi ha persones que tota la vida han votat el mateix partit, malgrat que hagi estat enfangat de corrupció fins les golfes. Ho disculpen i ho atribueixen a quatre poca-soltes que s'han aprofitat per enriquir-se. No acostumo a parlar de política amb gent devota, posseïda per una fe cega, que viuen el partit amb un sentiment religiós irrompible i mai no reconeixen cap error, això es aplicable al PP, a ERC, a l'ex CDC, al PP, a Cs. Portar la contrària a un militant de qualsevol formació política m'ha creat enemistats i sé que no em perdonaran mai; què hi farem! El partit més obert que he conegut és el PSUC; era plaent discutir amb ells perquè la seva autocrítica estava molt esmolada.


En Patxi López era el candidat anunciat; tothom sabia que es postularia, un candidat inerme exigit per l'executiva del partit, sabedora que la Susana, dirigida per en Rubalcaba, s'acabaria presentant; però llavors ignoraven què faria en Sánchez. Els ha deixat a tots bocabadats, endemés té més seguidors combatius del que esperaven.


La presidenta andalusa entronca amb la fecunda escola sevillana de polítics del PSOE, parla i es mou com ells dalt l'escenari. De fet tots els prohoms del PSOE tenen oratòria similar, com ensenyats pel mateix professor de declamació i dramatúrgia. Pauses, entonacions, repeticions de mots en forta pujada d'èmfasi, modulació de la veu en tons greus i aguts, gesticulacions, escarafalls, moviments corporals, etc. Ja veurem com acabarà tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema