La dèria de sortir a veure món deu haver existit sempre. Les cròniques del temps antic expliquen biografies de vertaders aventurers que es menjaven uns viatges i rutes que avui semblen impossibles. Amb el temps tot es fa més fàcil. Un dia el diccionari entra la paraula turisme: fet de viatjar per un país pel sol gust de conèixer-lo, per recreació. I després ve que no ens quedaríem mai a casa perquè sortir a veure món és molt bonic, educador i gratificant.

Els punts de destí de tanta moguda es troben espargits per la geografia mundial i la paraula globalització ha arrodonit allò de que el món és com un mocador de butxaca i les quatre puntes d'aquest mocador són els punts cardinals de l'horitzó. Des de temps llunyans el destí de molts viatges eren llocs eminents en la història de les religions. Roma, Santiago de Compostel·la, Lourdes, Fàtima, Montserrat, Terra Santa, entre d'altres, són llocs que han espiritualitzat el sentit de la sortida. Neix el concepte de «turisme religiós», és a dir preparar i oferir visites a llocs que són una aportació al fet religiós, en aquella geografia concreta i amb història referent a l'àmbit de la fe. El turisme religiós a Catalunya ja compta amb una identitat i organització corresponents, amb el propòsit de fer conèixer, valorar i estimar aquell patrimoni específic, valuós i representatiu, que tenim a totes les comarques. Enguany el turisme religiós ha celebrat les VIII jornades al monestir de Montserrat.

En parlar de turisme religiós i tota vegada que les comarques gironines són especialment riques en patrimoni de tota classe, serà el moment d'interioritzar-nos tot buscant què podríem oferir per ajudar a presentar una oferta vàlida de patrimoni per ser visitat i descobert. Ara mateix estic pensant en les possibilitats de les construccions religioses que en el seu dia -vull dir en el seu segle- varen omplir les muntanyes de l'Alta Garrotxa. Estic pensant en aquell treball de reconstrucció que hi va realitzar l'associació Amics de l'Alta Garrotxa, durant més de 10 anys, una feina difícil, voluntària i intel·ligent, que va rescatar molta arquitectura mil·lenària. Joan Sala Canadell, el gran recordat, explicava que eren 51 les «esglesiones» de l'Alta Garrotxa que ells tenien ben comptades. Ara torno a desplegar un carinyós mapa de l'Alta Garrotxa, amb els dibuixos entranyables de Ramon Prior, ermita per ermita, i allà veus una vertadera sembra d'art romànic. (Que en són d'enyorades aquelles edicions de la Caixa Provincial d'Estalvis de Girona!). Parlem d'un art romànic popular, treballat rústicament, potser sense gaire escola, però amb una força que li donava personalitat, fruit de la fe d'unes quantes generacions. La majoria d'aquestes construccions són dels segles X i XI, algunes reconstruïdes, d'altres en estat de tristesa aguda, en un territori agrest i d'una extraordinària bellesa natural, entre els Pirineus i el Fluvià.

Tenim aquí una terra, certament, no recomanada pel gran turisme, el massiu i adotzenat. A l'Alta Garrotxa cal acostar-s'hi ben informat. El turisme i l'exursionisme religiós que aquí es podria promoure podria fer seva una recomanació dels vells manuals: el camí s'enceta amb el cor obert, la motxilla plena d'il·lusió i en qualsevol revolt dels camins d'aquest clar país hi trobarem un motiu de satisfacció; només és qüestió de saber-la-hi veure.Heus aquí l'oferta d'una arquitectura dedicada a la fe, la que dona sentit a les nostres massa oblidades esglesiones de l'Alta Garrotxa.