Gibraltar i nosaltres

07.04.2017 | 10:16

Un polític conservador del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord s'ha tret de la màniga la possibilitat de portar el tema de l'independentisme català a Londres i a la mateixa ONU. I un altre veterà polític britànic s'ha tret de la cistella que ell no dubta que, si arribés el cas, l'actual primera ministra del seu país defensaria Gibraltar amb les forces armades, com anys enrere ho va fer la primera ministra Margaret Thatcher en el cas de les illes Falkland, o Malvinas en espanyol i Malvines en català. Aquella operació militar britànica va ser en defensa dels seus compatriotes britànics en resposta a la invasió del territori per tropes de l'exèrcit argentí en època de la criminal dictadura militar que va patir la població del país llatinoamericà, però Espanya no envairà Gibraltar

Mentre els habitants de les Falkland van rebre ple suport, no va ser igual –i sense invasió militar externa– en el cas dels habitants de l'excolònia d'Hong Kong, abandonats pels britànics i deixats en mans del gegant xinès que, any rere any, redueix les llibertats. Qui va ser l'últim governador i encarregat de la transferència de sobirania, Chris Patten, va ser autor d'un llibre magnífic.

En el nostre cas, a principis del segle XVIII, el Regne Unit va deixar a la seva sort els nostres avantpassats, que defensaven les llibertats i l'autogovern protegits pel candidat austríac en la guerra de successió entre castellans i catalans i balears. I que ara un polític britànic ple de patrioterisme utilitzi l'actual independentisme català sembla «marcar terreny» per a les negociacions del Brexit, utilitzant-nos una vegada més.

A Gibraltar –tan important per als britànics– hi ha una zona que va rebre el nom de Catalan Bay perquè en ella van desembarcar tropes de la Corona d'Aragó en la invasió que va donar als britànics el control del penyal. Tot i així, poc després els britànics van abandonar els nostres avantpassats en els tractats d'Utrecht a canvi de consolidar-se a Gibraltar, de quedar-se Menorca –dos punts estratègics– i d'un pacte d'exclusivitat durant 30 anys en el tràfic d'esclaus africans a les colònies llatinoamericanes. Un fet, aquest, que historiadors espanyolistes acostumen a silenciar i que va permetre als britànics el lideratge comercial a tot el món. Menorca avui forma part d'Espanya perquè va deixar d'interessar als britànics i als francesos, que també es van apoderar de l'illa. Tot el contrari que Gibraltar, avui més valuosa que mai.

«Gibraltar espanyol» va ser un eslògan dels franquistes i també de molts espanyolistes actuals, hereus d'aquells. Cal recordar que l'exministre García-Margallo va presumir que la bandera espanyola onejaria abans del que pogués pensar-se. Quin exministre, aquest de «l'espai sideral» i d'un altre exabrupte recent –i potser violació del jurament o promesa de guardar el secret de les deliberacions del consell de ministres– sobre els molts favors internacionals que el govern de Rajoy ha fet per neutralitzar l'independentisme català.

Això de «Gibraltar espanyol» és incoherent si es coneix la cronologia del territori: va ser musulmà 751 anys, des de l'any 711 –quan Espanya no existia– fins a 1462 quan els castellans el van conquerir, i el 1501 Isabel I de Castella el va annexionar i va romandre castellà 242 anys, 71 anys menys que els 313 de sobirania britànica. Ni ha estat espanyol ni va ser reconquerit com manipulen alguns historiadors poc objectius, tertulians i periodistes que aquests dies parlen sobre el penyal. Tampoc va haver-hi reconquesta de Mallorca, on el rei Jaume I és conegut com el Conqueridor, qualificatiu que ni tan sols en temps de Franco va ser qüestionat.

Una Mallorca en la qual l'11 de juliol de 2015 va haver l'acte del 300 aniversari de la rendició del virrei dels austríacs, Marquès de Rubí, al general borbònic francès, gairebé un any més tard que l'11 de setembre de 1714.

Tant Catalunya com Mallorca van perdre les seves llibertats i l'autogovern pels interessos estratègics geopolítics i econòmics dels grans estats d'aquells temps, interessos materialitzats en els tractats d'Utrecht. El monopoli en el tràfic d'esclaus, Menorca i Gibraltar van ser el preu pagat pels Borbó de França i de Castella a canvi de la retirada dels britànics i del trencament de la seva aliança amb els austríacs.

Compte, doncs, amb les alegries perquè en el Regne Unit algú parli de les reivindicacions independentistes catalanes. Els britànics, probablement el poble més patriòtic de tot el món i poc solidari amb els aliens, sempre defensen els seus quan són els de les Falkland i els de Gibraltar. I accepten fer referèndums interns, com el de Gibraltar del 1967 o el d'Escòcia. Però els altres pobles –val a dir nosaltres– podem ser, una vegada més, moneda de canvi perquè ells obtinguin avantatges i beneficis quan negocien amb altres estats. Com va passar en els tractats d'Utrecht i podria succeir ara amb les negociacions del Brexit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema