Ho he escrit i ho escriuré les vegades que calgui: hem d'arreglar els problemes estructurals del nostre sistema social, econòmic i laboral, abans que una nova tempesta financera ens caigui a sobre. Estem tan obsessionats en la gestió de les coses petites, en el que farem d'aquí a uns minuts i en queixar-nos de la immediatesa dels recursos, que ens oblidem de l'important. Els pressupostos de l'Estat, presentats aquesta setmana, demostren la malaltia que patim com a societat: cada cop som menys els que ajuden a mantenir a la resta. Llevat dels quasi tres milions de funcionaris de les múltiples administracions, que reben un sou públic; el 33% de la població -15,5 milions- treballa per a 31 milions. El pagament de les pensions suposa el 40% de la despesa pública, xifra que creixerà a mesura que més gent es jubili i augmenti l'esperança de vida. L'edat de jubilació als 65 anys es va implantar fa més d'un segle a Alemanya, quan l'esperança de vida estava molt per sota d'aquesta edat. La segona gran partida de despeses és el pagament dels interessos del deute, que representa un 19%. El deute de les administracions espanyoles quasi toca el bilió d'euros. Hi ha un problema de tresoreria? Emetem més deute, i ja es pagarà algun dia gràcies a potencials refinançaments. La història demostra que de vegades tot pot punxar. Cal replantejar-se el sistema del benestar abans que sigui inviable tal com el coneixem, però ha de ser una resposta en clau europea. Des dels sistemes tributaris fins les despeses socials i l'aposta per un marc laboral més flexible, més ample, millor pagat i capaç d'enfrontar-se als nous reptes dels propers decennis.
