La cultura catalana reclama, amb raó, de fa temps més atenció i més recursos i un sistema d'estímuls que ajudin a promoure-la i incentivar-la. En aquest terreny ens movem en la contradicció entre una rellevància aparent i una subsidiarietat excessiva. En un món marcat per l'economia i mesurat gairebé sempre amb paràmetres quantitatius i de creixement la cultura queda inexorablement arraconada a un paper accessori. No estic dient que la cultura no importi ni que els diferents sectors culturals no maldin per excel·lir; estic simplement dient que posats a valorar la nostra qualitat de vida les qüestions més intangibles i menys mesurables perden importància i són objecte d'un esllavissament negatiu.
Però també estic dient que les dificultats objectives dels sectors culturals es dissimulen sota una aparença d'excel·lència glamurosa que produeix l'efecte pervers de quan els arbres no ens deixen veure el bosc.
La salut i l'estat de la cultura i de la llengua de Catalunya haurien de ser sempre objecte d'una atenció preferent i d'una auscultació permanent que en permeti una acurada diagnosi sempre actualitzada. I això requereix informació, coneixement i reflexió. Vull dir que ens cal un pensament actiu al voltant de la cultura, un estat de debat obert i permanent que mantingui alertes constants i activi mecanismes de renovació, innovació i canvi.
No es tracta pas de partir d'una diagnosi negativa i pessimista. N'hi ha prou amb dosis de realisme que ens ajudin a reconèixer l'enorme bagatge acumulat, una riquíssima experiència històrica i unes potencialitats sense gaire límits i en contrapès ens duguin a reconèixer algunes febleses i limitacions.
Per bé i per mal som encara massa tributaris de l'experiència i el model noucentista que va definir una arquitectura de les infraestructures i els equipaments que va posar les bases de la modernitat equiparada a Europa però que en les dificultats per la seva plena materialització evidenciava i ha evidenciat també fins ara les dificultats per assolir amb plenitud aquells objectius. Malgrat, tot s'ha de dir, que les dinàmiques demogràfiques i econòmiques els hagin desbordat i superat per una altra banda.
En aquest sentit un dels camps menys valorats i menys reconeguts és el del patrimoni i dels museus. Un món que agrupa prop de vuitcents equipaments a tot Catalunya entre Museus (114), Monuments (98), Extensions de museus (106), Col·leccions (394) i Centres d'interpretació (86). És un univers variadíssim i riquíssim i encara aquestes xifres no acaben de contemplar la totalitat del panorama d'àmbit català.
La primera qüestió que se suscita és que a diferència d'altres equipaments culturals, per exemple les biblioteques, pensem els museus molt, massa, directament associats al turisme. Cometem l'errada de considerar que les biblioteques tenen usuaris i que els museus tenen visitants. I entre els visitants prevalen els forasters, de prop o de lluny, per damunt dels autòctons estrictes.
La segona qüestió, íntimament lligada amb l'anterior, és la dictadura excessiva de les xifres absolutes de visitants. Sense ponderació i sense relativització. I això pressuposa una desconsideració dels museus i equipaments associats en la seva vessant de centres de recerca i de generació de coneixement. En l'estat d'opinió hem passat, sense solució de continuïtat, d'una concepció decimonònica dels museus com a simples dipòsits acumulatius d'objectes de valor artístic i arqueològic a una mirada exigent com a animadors de l'economia i el turisme locals i ens hem saltat les funcions intermèdies que vinculen el treball dels museus a un valor afegit singular que és la recerca patrimonial.
Sovint aquesta subsidiarietat accessòria ha deixat els Museus desemparats de recursos econòmics i minvats de recursos humans a vegades des de la precarietat i la provisionalitat.
Però la realitat interna dels museus desmenteix aquesta diagnosi superficial i apressada. Allà on no ha arribat l'administració han arribat els mateixos museus i els seus treballadors des de l'autoexigència i l'autoorganització. No és casual que les xarxes territorials de museus neixin des de baix, des del territori mateix, mentre que d'altres xarxes d'equipaments culturals ens han estat predeterminades per decisions de l'administració.
Ara aquesta efervescència en xarxa és una demostració que ens havíem mirat els museus d'una manera equivocada i que els havíem mesurat amb uns paràmetres unívocs. De fora cap endins, tot rebutjant una perspectiva interessant de dins cap a fora.
Aquesta dialèctica entre el museu i el seu entorn és la que acredita que més enllà dels números absoluts de visitants i més enllà dels resultats econòmics que ningú no hauria de demanar a un servei públic d'aquestes característiques el retorn social i cívic d'un museu en el seu entorn és molt gran. Potser no es poden fer grans estudis sobre l'impacte econòmic d'un museu, però és del tot segur que en les dinàmiques socials i educatives d'una població i d'un territori un museu ha actuat sovint com un aglutinant i com un revulsiu.
I això, fora dels museus que mouen xifres milionàries, és un crèdit indiscutible. Potser cal dir-ho d'una altra manera: un museu de territori i societat en un poble del Pirineu o en alguna de les comarques interiors té més impacte social per aquest territori que el que pugui tenir un museu amb centenars de milers de visitants a l'àrea de Barcelona.
I em quedo curt, ja ho sé, però un article així potser no dona per a més, de moment.
