Quan es compleix el centenari de la Revolució bolxevic, les editorials de tot el món han fet un esforç especial per analitzar aquell històric fenomen des de pràcticament tots els punts de vista. L'oferta de llibres podria començar pel clàssic Diez días que conmovieron al mundo, del famós periodista nord-americà John Reed, que va fer una crònica diària i molt minuciosa de l'esdeveniment i acabar en el capítol dedicat al final del socialisme que l'historiador marxista anglès Eric Hobsbawm analitza en la seva Història del segle XX. I totes aquestes opcions serien tan vàlides com instructives. Però, per no aclaparar amb el que es pugui trobar en qualsevol llibreria mitjanament assortida, em permeto suggerir la lectura d' El siglo soviético: ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética? de l'historiador lituà Moshe Lewin, autor entre altres obres de The making of the Soviet System o The Gorbatxov Phenomenon (un té tant dret a utilitzar l'anglès per fer cites com habitualment els anunciants de qualsevol cosa, incloses les furgonetes de repartiment). En el llibre, el seu autor reconeix que el seu propòsit no és escriure una història de la Unió Soviètica sinó presentar alguns trets generals del sistema. I a aquest efecte divideix l'obra en tres parts. La primera dedicada fonamentalment al període estalinista, la segona de Kruschev a Andropov, i l'última a una panoràmica general d'aquell sistema polític des de la seva creació fins a la seva ensulsiada final amb Gorbatxov com a figura més representativa. Per descomptat, el llarg període del govern de Stalin li mereix una atenció primordial pel caràcter polièdric del personatge al qual uns van voler descriure com un individu pervers, cruel i manipulador mentre que altres gairebé el qualifiquen de governant pragmàtic. Una visió contradictòria que sol donar-se respecte del judici que ens mereixen els dictadors que han acumulat un enorme poder. Un poder que en el cas de Stalin va servir tant per empresonar i condemnar a mort milers de suposats enemics polítics a les tristament famoses «purgues» (Kruschev va xifrar en 680.692 el nombre d'afusellats entre 1937 i 1938), com per mobilitzar tots els recursos de la nació i derrotar el nazisme al preu dolorós de més de trenta milions de morts. Al final del llibre, l'autor s'interroga sobre el que va ser el sistema soviètic i diu que abans de respondre a aquesta pregunta hem d'evitar dos errors fonamentals. El primer d'ells és estudiar la història de la Unió Soviètica des d'una perspectiva anticomunista. I el segon, estalinitzar, per així dir-ho, tot el conjunt del fenomen soviètic com si es tractés d'un immens gulag des del principi fins al final. En realitat, ve a dir-nos Lewin, la història de les nacions és més que la història dels seus dirigents. I negar que la Unió Soviètica forma part principal del passat de Rússia és un error més d'una estupidesa. No podem oblidar que durant aquest règim polític, que ell no qualifica de socialista, es van aconseguir grans avenços científics i es va estendre com mai l'educació. Segons Putin, el seu actual president, «la caiguda de la URSS va ser la major tragèdia geopolítica del segle XX. D'un dia per l'altre, milions de russoparlants es van convertir en estrangers».