Els senyals no pararan d'acumular-se, però és evident que ningú amb responsabilitat vol posar fil a l'agulla en un dels problemes més importants de les finances públiques espanyoles: la sostenibilitat del sistema de pensions.

Repassem unes quantes dades. Durant els últims 10 anys, la despesa en pensions ha crescut en més d'un 52%, mentre que el nombre de pensionistes ho ha fet en un 15% (fins arribar als 9.580.000 amb què acabarà 2017). Què ens diuen aquestes xifres? Doncs que el gruix de l'increment en la despesa (que ja suposa un 41% del pressupost públic) no es deu tant a l'augment de pensionistes com al fet que s'estan jubilant generacions amb unes prestacions cada vegada més altes (amb mitjanes superiors als 1.400 euros al mes... per sobre del que cobren molts treballadors a Espanya).

Per si fos poc, el Fons de Reserva de la Seguretat Social (o guardiola de les pensions) s'esgota aquest any, de manera que l'Estat ha hagut de fer un préstec a aquest ens per fer front al pagament de les prestacions de 2017. Si no hi ha un canvi espectacular de model productiu, que ens converteixi en una mena de Dinamarca o Alemanya, la tendència és a que els sous actuals i dels propers anys tinguin cada vegada menys capacitat de finançar, via cotitzacions, unes pensions cada vegada més nombroses i elevades.

Per tant, és hora de reconèixer que la reforma dissenyada perquè els ciutadans es jubilessin el 2027, amb 67 anys, és clarament insuficient. I, si es tria finançar la Seguretat Social via impostos... a la llarga caldrà optar per un model de pensions no contributives (la majoria, baixes i iguals). El problema és que ningú vol veure l'elefant que hi ha a la nostra habitació.