Del centre mateix de la classe mitjana sorgeixen multitud de senders que es dispersen en múltiples direccions», sosté l´escriptora australiana Helen Garner, apuntant cap a una de les causes del malestar que afligeix ??el món desenvolupat des de fa una dècada. El gruix de la classe mitjana es redueix, sense que la dinàmica econòmica i tecnològica mogui a l´optimisme, tot i que del que parlem en realitat sigui d´aquest sector majoritari de la ciutadania que usa els serveis públics i es beneficia en major mesura de l´estat del benestar. Vull dir que, almenys a Espanya, la definició que s´ha imposat de la classe mitjana resulta molt genèrica: comprendria les reeixides classes professionals, però també la immensa majoria del funcionariat que gaudeix de gran estabilitat laboral, els treballadors fixos de les fàbriques, el petit empresari i -per què no comptar amb elles?- segurament també les conegudes com generacions low cost, que es caracteritzen pel seu elevat consum d´oci i de cultura a baix preu. Com es pot comprovar, la definició de classe mitjana resulta tan àmplia i emmascara tantes diferències patrimonials i salarials que, segurament, serà poc útil a l´hora d´analitzar la realitat d´un país. Encara que sí ens parla d´una percepció que s´ha consolidat entre nosaltres i que ens porta a pensar que tots som classe mitjana. I, d´aquesta certesa diguem-ne psicològica, sorgeix «una multitud de senders que es dispersen en múltiples direccions».

L´època gloriosa de la classe mitjana abasta aproximadament tres dècades, des del final de la II Guerra Mundial fins a la crisi del petroli en els anys 70. En aquest període, l´atzar es va conjurar a favor de la prosperitat dels ciutadans. D´una banda, hi havia el creixement demogràfic favorable i el cansament de la ciutadania després d´una successió de terribles conflictes bèl·lics. De l´altra, l´aplicació a gran escala de la tecnologia unida a la fortalesa dels sindicats va permetre massificar el consum. Tot d´una, el somni de la majoria de treballadors europeus consistia a ser propietaris d´un habitatge, un o diversos cotxes, una línia de telèfon, un televisor i a poder anar de vacances una o dues vegades l´any. Va ser un procés d´expansió del benestar que ens recorda el que s´està experimentant actualment en molts països emergents, tant iberoamericans com asiàtics. Es van desenvolupar les grans polítiques de redistribució social: del pagament de les pensions a la sanitat i de l´educació pública a l´assegurança d´atur. La desigualtat va disminuir de forma dràstica, bàsicament per dos motius: primer, perquè es comptava amb les condicions favorables i segon, perquè les decisions polítiques van ser en gran mesura encertades.

Per descomptat que a Espanya el gran període de construcció de la classe mitjana va ser molt diferent. El punt de partida era més baix i la tradició industrial, escassa; l´alfabetització massiva havia estat un procés incomplet i tampoc podem obviar que la democràcia va arribar tard. Quan el PSOE de Felipe González va impulsar a Espanya, a principis dels vuitanta, la creació d´un Estat del Benestar a gran escala, el moment daurat de la socialdemocràcia europea ja havia passat. Era els anys del liberalisme de Thatcher i Reagan, de l´inici de la globalització i de la desregularització financera. La demografia aviat no resultaria tan favorable, alterant els equilibris pressupostaris. Diríem que, en comparació amb l´europea, la classe mitjana espa­nyola és àmplia, però molt fràgil. No només no té tradició, sinó també de profunditat i, en molts casos, de la riquesa patrimonial suficient.

Difícilment Europa sortirà d´aquesta situació de malestar sense guanyar-se el favor d´aquestes classes mitjanes, que no són les de dalt sinó les que han començat el seu descens i que tant depenen de la qualitat i la generositat dels serveis públics, de la recuperació de l´ocupació, dels salaris i de la bona marxa de l´ascensor social. No serà fàcil tornar a l´època gloriosa de la segona meitat del segle XX, entre altres motius perquè ni la demografia ni els avenços científics avancen a bon ritme. Una productivitat estancada no constitueix el millor esperó per al creixement general de la prosperitat. Però les dificultats estructurals no han de servir d´excusa per oblidar quin és el paper de les administracions. Afavorir la cohesió social és un mandat democràtic.