En la mort del filòsof Salvador Pàniker, noranta anys, fa bé recordar una frase seva: «La decrepitud m'espanta més que la mort». Home de mentalitat oberta, savi, va lluitar perquè la gent pogués tenir una mort digna. Que una cosa tan senzilla esdevingués un dret social. La cultura catòlica ha desenvolupat un temor forassenyat respecte de la mort, de la llibertat a l'hora d'encarar-la, en canvi ha exalçat el sofriment fins a límits inhumans. Pàniker desenvolupava un territori poques vegades explorat, l'equilibri entre la ciència i l'espiritualitat, dos mons en aparença antitètics però que forment part d'un sol tronc: el pensament humà en totes les seves variables. S'enfrontava al patiment innecessari i als prejudicis d'una societat que, encara ara, segueix el determinisme. Si Déu et dona la vida, Déu te la treu. No hi ha res de raonable o biològic en la concepció perquè tot forma part del full de ruta diví; la mort, també. No existeix ni l'atzar ni tampoc el destí, tot és obra de Déu. La raó versus religió. Pàniker va presidir l'Associació pel Dret a Morir Dignament. Una controvèrsia antiga que al segle vint-i-u hauria d'estar reglada per llei gràcies a una visió humanista de la vida. Anant a favor de la llibertat durant la vida es pot apaivagar el sofriment i l'extrem dolor enfront de la mort. Pàniker, fill de pare indi i mare catalana, defensava la llibertat d'escollir. L'editor, escriptor i professor de metafísica desenvolupava bona part del seu treball en expandir un pensament lògic en contra de la mala mort. Curiositat intel·lectual d'un agnòstic i, a l'hora, gran místic. Creia que la vida era per ser viscuda abans que per ser entesa.
