Crec que l'Audiència Nacional ha atropellat la raó i el decòrum en condemnar a presó Cassandra Vera per uns acudits sobre la voladura de Carrero Blanco, en estimar una suposada «humiliació de les víctimes d'ETA». Cassandra posseïa el do (o el perseguia la maledicció) de conèixer el futur, però la gent preferia ignorar les seves visions i endinsar-se, sense manies, en el terreny de l'irremeiable. Espero que no sigui el nostre cas. La Cassandra d'aquí és estudiant, té als seus pares a l'atur i haurà de carregar, a més, amb les costes del judici. Molta càrrega per a unes espatlles tan breus, no sembla que estiguem davant el clàssic bocamoll criat a les herriko tabernes, les gestores pro-amnistia i altres palmers dels matons bascos feliçment dissolts.

Una sentència que retorça el mateix sentit de la llei, com si entre Carrero i la Constitució hi hagués una continuïtat. Ni és així ni ha de ser-ho: en una tirania no hi ha lleis, sinó arbitrarietats. No hi ha garanties individuals, sinó súbdits als quals es pot segrestar o desterrar amb impunitat. No es respecta la norma: s'aplica segons el grau de complicitat amb el sistema dominant (adhesió al règim li'n deien). Quan van volar a Carrero jo estava creuant cotxes als carrers de Madrid per protestar pel judici al sindicalista Marcelino Camacho. Era llavors i és ara un assumpte moral de primer ordre discernir si la resistència violenta és una opció quan són negats els drets bàsics. El jesuïta Francisco Suárez, un dels millors caps del Segle d'Or, considerava legítim escurçar la vida del tirà.

D'humiliació a les víctimes en sabem bastant. Tenim el cas del portaveu del PP que deia que els parents dels afusellats de les cunetes -execucions extrajudicials- es van posar a buscar-los amb l'afany de cobrar subvencions. Literal. També vaig veure -i no ho oblido- Zaplana i Martínez Pujalte morts de riure en seu parlamentària cada vegada que parlava Pilar Manjón, presidenta d'una associació de víctimes del terror. Mirar cap enrere amb ira és una cosa que ni m'agrada ni recomano, però pitjor seria callar.