Tot i la sobreabundància d'informació que rebem cada dia, no comprenem, com a molt, més que allò que ens afecta de manera directa: a nosaltres, la nostra família, la nostra feina i el lloc on vivim. Del món restant en posseïm únicament impressions, més borroses com més llunyà sigui. Per tant, i en comparació amb els nostres avantpassats del segle XVIII, no hem millorat gran cosa pel que fa a la intel·ligència profunda de la vida humana i de la relació entre l'individu i la societat. Perduts o debilitats a Occident aquells emocionants relats que ens servien de referència per comprendre'ns i situar-nos en la Història -donant sentit a aquesta com un esdevenir ple de significat i fins i tot de predictibilitat-, és a dir, els relats constitutius dels sistemes de creences religioses i de les grans ideologies dels segles XIX i XX (el liberalisme, el socialisme, l'anarquisme, el comunisme i els diversos nacionalismes totalitaris del període d'entreguerres), ens trobem privats d'il·luminació externa i no entenem les veritables causes de tot el que ens succeeix. Si no naveguem a la deriva és perquè hem descartat sortir a mar obert.
Rebem milions de notícies, però no disposem d'un gegantí trencaclosques per encaixar-les i fer que formin figures i descripcions coherents. Avui tan sols els nacionalismes identitaris i el fanatisme religiós dels gihadistes són capaços de transmetre la falsa vitalitat de l'embriaguesa als quals únicament se'ls descarrega l'adrenalina en el contacte animalesc del ramat. Els uns i els altres reconeixen al just el dret a l'espasa, com diria Julien Benda, qui no obstant això afirmava amb plena lucidesa: odio el dogma de la supremacia de la fi, sigui el que sigui la fi. Ens falten, doncs, narracions mobilitzadores i catàrtiques. Cap partit polític, excepte els independentistes, és actualment capaç a Europa de plantejar desafiaments de transformació radical: aquells, evoca Judt, que enfrontaven antany socialisme i capitalisme, els proletaris amb els propietaris, els revolucionaris amb els imperialistes; i, en fi, al patrioterisme dels defensors del cru ordre social amb el poble insurrecte i iconoclasta, caldria afegir.
El fenomen de la desideologització dels partits polítics no resulta nou. Ja als anys 60 del passat segle els científics de la política ( Jean Meynaud, Daniel Bell, etc.) cridaven l'atenció sobre això. Tampoc és que hagin desaparegut les profundes diferències socials en riquesa, educació i protecció de la salut. Al contrari, s'han aguditzat considerablement des de l'enfonsament el 1989 del bloc soviètic fins als nostres dies. No només existeix més atur, sinó també treballs de pitjor qualitat: fins al punt que l'ocupació no conjura necessàriament la pobresa. Però tant se val: l'època de la rebel·lió de les masses pertany al passat. Només el nacionalisme separatista les commou, persuadint-les que les enormes diferències de classe es deuen al saqueig d'un Estat «estranger» i opressor, i que l'anhelada harmonia social s'aconseguirà després de la independència.
Ara bé, per què els partits més importants dels països europeus tenen tan poc pes ideològic? Molt senzill: perquè cap de les grans construccions ideològiques de l'edat contemporània ha pogut ufanar-se d'un èxit complet. En l'extrema esquerra, el comunisme governant a l'Est va ser incapaç d'oferir democràcia, igualtat, progrés econòmic, benestar social i respecte al medi ambient. Li ha succeït una plèiade d'Estats dirigits de forma mafiosa i clientelar per la vella «nomenklatura» del partit únic i els seus hereus. La Rússia de Putin, per exemple, és una veritable cleptocràcia. Els partits socialdemòcrates, al seu torn, busquen preservar la seva autèntica raó de ser: l'Estat del Benestar i les polítiques d'igualtat, és a dir, una cosa que s'està deteriorant sota els efectes del «dúmping» social inherent a una globalització salvatge. Què oferir, doncs? Doncs en lloc de socialisme, «progressisme»: un giny pirotècnic que està molt bé perquè escandalitza la població més pacífica, tímida i beata sense afectar gens ni mica els interessos reals de les classes hegemòniques.
Pel que fa al centredreta, ha anat desarmant de gairebé tot el seu antic arsenal doctrinari i confessional per limitar-se a administrar el present estat de coses sense altres preocupacions que les estrictament demoscòpiques. La seva religió és la macroeconomia. Es tracta de sobrevolar la realitat a vista d'ocell, no d'éssers humans.
Afirmava Kierkegaard que «la passió més elevada que hi ha en l'home és la fe». Així ho penso jo també. Hi ha, però, altres passions humanes que engrandeixen la nostra espècie: la passió per la llibertat i la passió per la igualtat. I aquesta última jeu semioblidada al nostre Estat social (?) i democràtic de Dret. Heus aquí, doncs, el nostre principal problema, la nostra més greu mancança, la qual posa en risc a un dels principis fonamentals del nostre ordre constitucional: la dignitat de la persona. És més, la que pot trencar la legitimitat mateixa del poder estatal.
