La joventut del diable

11.04.2017 | 10:03

Des de l'antiguitat, la joventut ha estat una categoria i un privilegi. Segons apunta el poeta Luis Antonio de Villena en la raríssima recopilació Lecciones de estética disidente (1996), quan pensem en ella, en masculí o en femení, ens ve al cap la bellesa. Allò que és jove, en teoria, és bonic. Ens atreu i alhora ens recorda la seva naturalesa efímera. Tanmateix, ens podem preguntar a continuació: no hi ha res jove que sigui lleig? És clar que sí. Però, quan ens fem grans, se'ns oblida. Com si la joventut fos un invent de l'edat madura, el qual, amb l'impuls de la publicitat creada després que finalitzés la Segona Guerra Mundial, ha cobrat força. És cert que també s'ha associat la joventut a la immaduresa i la inconstància, defectes necessaris per arribar a la següent etapa de la vida. No obstant això, l'edat jove és, sobretot, màgica i excitant, si més no, així ens l'han presentat i encara avui ens la presenten la moda, la música, la literatura, el cinema, i el conjunt dels mitjans. Com va assenyalar l'escriptor Witold Gombrowicz en el seu Diario (1964), la joventut compta amb «una peculiaritat sens dubte inventada pel diable: en tant que és joventut, no arriba al nivell de cap valor».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema