Processons

11.04.2017 | 10:03

Als anys cinquanta el nacionalcatolicisme era un dels senyals d'identitat del franquisme. L'hegemonia que tenia l'Església catòlica es manifestava en qualsevol aspecte de la vida pública i privada. No és estrany, doncs, que durant la Setmana Santa processons, viacrucis i desfilades de manaies o soldats romans s'escampessin pels pobles i ciutats de Catalunya.

Lloret de Mar no va ser una excepció pel que fa a les celebracions litúrgiques com ho demostra una notícia publicada en el diari Los Sitios l'11 d'abril de 1958 que, transcrita en la llengua de l'imperi, paga la pena recordar.

Comença per anunciar que la vila del llorer «ha vivido unos días de gran recogimiento. Las funciones religiosas han sido concurridísimas viéndose nuestro amplio templo parroquial casi insuficiente para albergar la multitud de fieles asistentes».

A continuació el corresponsal ressalta emfàticament que «tuvo singular relieve la procesión del Viernes Santo a la que asistieron la casi totalidad de lloretenses. La visión de nuestro incomparable Paseo flanqueado en su calzada interior y en toda su longitud por las dos interminables hileras de luz rindiendo culto al Cristo de la Buena Muerte es algo inenarrable».

En fi, és una crònica per sucar-hi pa! Els elogis ditiràmbics i estrambòtics sobre el fervor religiós dels vilatans supera qualsevol ficció. Qui sap si la divinitat inspirà el periodista! En contra d'aquest relat fantasiós brollen els records de la meva infància plens de neguit i d'ansietat. L'evocació dels Dijous i Divendres Sant d'aquella època està relacionada amb l'omnipresència de la mort, un element fonamental del ritual catòlic.

Salvador Espriu ha descrit, en versos d'emotiva expressivitat, l'esgarrifosa passejada dels fidels: «Cremen l'aire / blens de ciris: / ara ve  / la processó,  / quietud  / arrenglerada  / que segueix  / tocs de tambor». I en un altre poema es refereix a com «tremolen serpents de flames, / ressonen cops de timbal. / Obren lentituds de marxes / fileres d'encaputxats».

A Catalunya, després del Concili Vaticà II (entre 1962 i 1965), les processons varen minvar fins pràcticament desaparèixer. La jerarquia eclesiàstica dubtava entre si transmetien valors religiosos o s'havien convertit en un espectacle folklòric. 

Ara bé, durant els anys vuitanta es van recuperar i s'hi van incorporar noves advocacions propiciades per gent procedent d'altres indrets d'Espanya.

Avui dia bona part de les gairebé 150 manifestacions del nostre petit país són un atractiu turístic embolcallat de religiositat.

L'exaltació de la mort és peculiar en múltiples tradicions religioses. Els profans han de respectar tota creença però no han de contribuir al seu enaltiment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema