El dissabte passat, la dama de la música mexicana Julieta Venegas, a l'Auditori de Girona, dins del Festival Strenes, explicava com de les històries d'amor trencades, dels fracassos sentimentals i personals, aprenem i ens coneixem més a nosaltres mateixos. Venegas contrasta les lletres dels seus temes, carregades de solitud, desesperació i dolor, àrides i no pas fàcils, amb una música alegre, pop, festiva, que converteix el missatge tràgic en una oda d'esperança i confiança en el demà.

Una barreja curiosa d'alegria i desesperació, que potser obeeix al caràcter fatalista dels mexicans, com opinava Pere Calders en les narracions de la seva etapa americana. Si bé és cert que aprenem del dolor en carn pròpia; no és menys veritat que molts repetim fracassos i errors. Ens deixem endur per la vida, i oblidem la reflexió si aquesta ens fa mal. Potser és que cerquem un ideal de persona que es correspon a un perfil difícil de trobar. O que ens fem il·lusions difícils de convertir en relacions consolidades. Molts de vostès tenen amics, i potser ho experimenten en carn pròpia, que es fan il·lusions amb persones que no s'ho mereixen, o que no són la imatge real de l'ideal amorós, que tenen altres aspiracions i a qui cremem en la relació, i en les ànsies de convertir-los en allò que no són.

Les persones, com els països i les societats, tendeixen a repetir esquemes. I alguns d'aquests els porten a prop del fracàs, a la derrota total. Vegin fragments de la història europea. De la nostra història com a poble, que s'ha mediatitzat tant, fins a dibuixar-la com un còmic romàntic o infantil -falsari des d'una anàlisi històrica rigorosa- de bons i dolents, en lloc d'un xoc de forces, interessos polítics i socials, i una lluita d'hegemonies d'exèrcits, imperis i reivindicacions i ànsies de classe. Els nostres fracassos defineixen prou bé com som nosaltres, i també la vàlua o la mediocritat dels nostres dirigents en alguns moments de la història. Alhora, si xoquem un cop i un altre amb la realitat, potser la culpa la tenim nosaltres, i allò que demanem a la vida; i no pas aquesta, que és terrible, cruel i castradora. Sí, però no sempre. És la lluita per ser feliç en un món difícil. Per molt que ens queixem, la cara cruel de la vida hi és. I per això ens cal trobar el nostre lloc al món, amb l'escalfor d'una pell, i l'intent de ser com volem ser, i no pas com l'entorn, la família, els nostres caps, volen que siguem. Trobar un lloc al món, res més difícil, la missió de la teva vida.