La pau

12.04.2017 | 07:03

Sempre i a favor. Si fem una mica de memòria i analitzem les circumstàncies que van portar organitzacions com ETA, Terra Lliure, l'IRA, la Baader Mainhoff o les Brigate Rosse, a actuar al cor d'Europa com a grups armats, cadascuna sorgia de circumstàncies diferents. Tots parlaven de socialisme real. Coixí ideològic. Una idea bàsica: lluita armada. Hi havia, però, el fil conductor de la revolta: arreu corria l'ombra del Che Guevara i de rebot, els mites anticapitalistes de diferents èpoques, el terrorista Carlos, l' Illich Ramirez (Chacal), o més endavant, l' Abimael Guzman (Sendero Luminoso) i també el subcomandant Marcos, que defensaven la lluita armada en contra de l'opressió capitalista. Ara, vivim un moment revisionista de la història. Continuen, encara, algunes preguntes: és lícit lluitar amb violència en contra d'un dictador? Qui són els opressors? És pot ser ecoterrorista? És de llei subvertir l'ordre establert amb les armes? Només l'Estat pot utilitzar la violència? En un país com Colòmbia es pacta amb les FARC el final d'un enfrontament que ha durat dècades. Des dels anys cinquanta a Sud-amèrica hi ha hagut guerrilles de tota mena –somatents i contrarevolucionaris–, algunes revolucions van tenir èxit, Cuba i Nicaragua. També hi va haver un munt de fracassos. La vida de tots ha canviat. La mort de tots també. Els morts, com en qualsevol conflicte armat, acostumen a servir-los la gent normal i corrent. Ningú no allibera ningú; la mort tampoc. L'opressor canvia sovint de bàndol. La política a favor de la gent –social– és l'únic que té sentit. La caiguda de l'imperi soviètic va ser un punt d'inflexió. Actualment qui exporta la revolució no són els que lluiten pel seu país amb atemptats –txetxens– ni, com en una altra època, els palestins que exportaven l'horror a Europa –París, Berlín–, sinó una franquícia de l'horror que s'anomena Estat islàmic. Parlo de la guerra de guerrilles. Els estats funcionen d'una altra manera; d'acord amb l'ONU o anant pel seu compte, maten impunement gent i sense cap control. Reacció contra acció. La mort com a propaganda. Vella estratagema. A Europa s'acaba la darrera guerrilla autòctona. ETA entrega les armes. S'entra en una nova dinàmica. Vivim una època diferent de l'antiga «guerra freda» –propaganda de la por entre blocs. El poder de l' statu quo capitalista ha guanyat i més enllà de les revolucions d'altres temps sorgides d'un escamot a la selva o al pis d'una ciutat, es manté la «sagrada» violència dels estats. Qualsevol país bombardeja un altre ja sigui amb míssils o drons –la tecnologia salva la vida dels soldats i, alhora, destrueix hospitals i mata poblacions. Errors i efectes col·laterals. La pau és la llera on s'han d'escatir les lluites. No existeixen els problemes irresolubles. Els EUA van pactar amb els talibans. El Déu dels cristians no és millor que el dels musulmans. ETA plega –agnòstics, catòlics?–, ha fet un nou pas: entregar les armes. Un fet històric, important. De la pau cap població no n'ha de sortir humiliada. La justícia és una altra qüestió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema