Ja m'he referit en algun article a la por, aquest torbament de l'ànim, sobtós i fort, en presència d'un perill real o imaginari. La por la crea el subjecte, tanmateix respon habitualment a experiències negatives personals o col·lectives. El ser humà té por d'allò conegut com a perillós (un accident, la delinqüència urbana, un atemptat terrorista) com allò fantasiós, que li és desconegut (l'infern, una malaltia letal, una venjança imprevista d'un amic o familiar).

Erich Fromm va escriure un assaig, que el feia llegir als meus alumnes de Ciències Socials, titulat La por a la llibertat, on demostra com l'home còmode i conformista s'adapta bé als sistemes autoritaris i dirigistes perquè li fa por ser lliure, puix que la llibertat exigeix prendre decisions, pensar per un mateix, no sotmetre's arbitràriament al poder i hom s'ha d'encarregar d'un mateix, ha d'assumir-se plenament i conscientment. La por que ens neguiteja no és causada per abstraccions, és per un factor físic i tangible: ser assassinats i com la psicològica, també, ens engarjola.

La por ha estat històricament l'eina d'alienació més emprada pel poder, sigui polític com religiós, per fer creure la gent; és l'instrument més eficaç per integrar la gent i cohesionar-la en un interès comú, sempre al servei dels poderosos. Amanseix les feres. Neutralitza les revoltes populars. Genera mansuetuds, obediències cegues, comportaments socials dòcils i previsibles. Sempre s'ha tingut por, por que el ferotge país veí ens envaeixi, violi les dones i les filles, cremi les collites i ens mati. Por d'idees abstractes: dels càstigs divins i de ideologies terribles com l'anarquisme, el comunisme, el capitalisme salvatge, etc.

La meva generació de petits passàrem una cerval por per tot, fins sentíem paüres per culpa de la ciència-ficció, que presentava uns extraterrestres temibles. Els contes que ens explicaven anaven tots carregats de temences, d'inquietuds malsanes i angoixants i la censura franquista retallava seqüències sexuals però no de por. Jo em reconec com un nen poruc i covard, que sentia basarda a pujar sol a les golfes de casa o passar per carrers foscos del poble per temor de ser agredit. I no parlem dels sermons del rector i l'adoctrinament que ens feien sentir culpables de tot; ja veníem al món tarats arran d'un pecat original i ens havíem de batejar per esborrar-lo tirant aigua beneïda al cap i posant una mica de sal a la boca un cop purificats per conservar la nostra innocència.

Els cruels i inopinats atemptats islamistes de matriu gihadista fan feredat (Estocolm, Sant Petersburg) i la por ha entrat a les nostres vides com un foraster que s'ha instal·lat astutament en els nostres carrers, places, trens, metros i avions. La por és en molts casos un nouvingut que semblava inerme i amable i que de sobte ens sorprèn causant estralls. Les nostres vides s'han fet de vidre i qualsevol ensurt les pot rompre. En qualsevol cantonada pot esclatar una bomba i segar la vida de moltes persones.

L'odi com l'amor estan enquistats en l'ànima humana en estat potencial, poden o no desplegar-se al llarg de la vida. No naixem estimant ni odiant, les llavors fructifiquen si troben un terreny propici i poden ser estimulades per objectes externs; se les potencia amb missatges d'odi o ensenyaments sectaris. L'odi és dirigit pels poders, que s'apropien de les ànimes incautes i el desvien cap als seus enemics, generadors de les pors. Ens ensinistren a odiar, ens defineixen clarament quins són els homes abominables i les idees que hem de malvoler, responsables de les nostres desgràcies físiques com espirituals, presents o futures.

Un estudi publicat fa anys plantejava com irresoluble el conflicte de mal veïnatge entre palestins i jueus perquè a les escoles s'educava els infants en l'odi ètnic. Es modelaven les ànimes a banda i banda de la frontera perquè fossin enemics acèrrims. En aquestes condicions és impossible la pau. Cap nen ha vingut al món odiant, però als set anys ja tenien l'odi adherit en els cors.

L'alcalde d'Arbúcies, en Pere Garriga, un matí va comunicar al poble que era un dia normal. Va fer bé d'evitar una alarma social infundada. S'havien produït detencions de presumptes gihadistes a Santa Coloma de Farners, emparentats amb un d'Arbúcies, i va haver-hi una confusió informativa. Vaig fer notar al batlle que el jorn seria igual de «normal» si s'haguessin produït arrestos perquè ni ell, com a alcalde, ni els regidors ni la població, poden controlar el que fa la gent en la seva privacitat, ningú és culpable si uns individus empren la xarxa per finançar el terrorisme (com sembla que és el cas).

Tanmateix passa quelcom que ha de fer-nos reflexionar: la doble vida d'alguns individus gens sospitosos, hipotèticament integrats, que s'aprofiten de la bona fe de la gent i de la llibertat per escometre accions amb finalitats terroristes. Entenc la malfiança de les persones, quan es va descobrint que alguns individus es camuflen socialment, però en la seva vida íntima atempten contra els valors morals i socials de la comunitat en què viuen.

En un un món malauradament incivilitzat el tema de la integració és complicat. La dita «allà on vas, fes el que veuràs» ( «Chaque pays, sa costume») s'ha de tenir present; cal adaptar-se a les comunitats d'acollida social, no desafiar-la amb actituds públiques que xoquen amb el tarannà consuetudinari, ara bé, en el clos familiar tothom es lliure de fer el que vulgui.