En els anys del grup Querneulós, Manuel Costa-Pau ens explicava tres llibres clau per entendre l'evolució del catalanisme polític. Tres títols molt aclaridors. El primer és Lo catalanisme (1886), de Valentí Almirall, un assaig polític que assenta les bases del regionalisme: «El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península». El segon llibre és La nacionalitat catalana (1906), d' Enric Prat de la Riba, que fa un pas endavant i planteja la federació tot respectant «la unitat d'Espanya». Dues obres de teoria política que han tingut aplicació pràctica en els anys de l'autonomisme de la socialconvergència que ara l'Estat espanyol està torpedinant en un intent insensat d'anar contra el progrés i retornar al per a ell més còmode autoritarisme del segle XIX. El tercer llibre, que planteja el necessari salt endavant que per fi Catalunya farà al setembre, és el d' Andreu Nin Els moviments d'emancipació nacional (1935), que defensa el dret a l'autodeterminació dels pobles. L'autor relaciona de manera estreta la lluita obrera i l'emancipació nacional. L'ideari dels Comuns, aprovat dissabte passat, no arriba ni tan sols a Prat de la Riba. Fins i tot Almirall era més avançat l'any 1886: «Els greuges que ens estan amenaçant ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació».
