Gairebé tots els personatgets que suren en l'escuma del contenciós polític són una mica poca-soltes i es mouen amb la galanor de Mariano Rajoy fent jogging. Es tracta, en democràcia, de buscar, comparar i triar, com aquell del detergent, perquè el ximple no sigui, a més, irresponsable, i rufián (Gabriel, o no), que encara no sabem si serà el cas d' Isabel Bonig, la noia amb cara de ratolí audaç, que, en la reunió rapideta per designar-la va dir que està bé demanar perdó per les lleves de xoriços i pispes aparegudes en el seu partit, el PP, al llarg d'una generació, però que ja toca parar. Curioses disculpes en què l'ofensor, i no l'ofès, és qui taxa la rigor de la penitència i la suma de la reparació. Així són ells, què hi farem: majoritaris, diuen les enquestes, entre els espanyols de més de seixanta anys, és a dir entre aquells que ja eren adults quan la tromboflebitis del Caudillo o joves, una mica inquiets i alhora resignats, perquè aquest estiu tampoc veurien L'últim tango a París, que tampoc era gran cosa, sents, no sé què d'angoixa i parany. Aquells joves que no podien ballar per Setmana Santa, ni expressar l'alegria que produeix l'ascens de la saba (per dir-ho fi), són ara del PP i repeteixen el catecisme inculcat en família: tots els polítics són lladres i busquen el seu propi benefici, i tant és un que un altre. Després diran que ells eren apolítics, encara que és obvi que qui pensa així és un d'ells, uneix-te a la majoria, que deien els lladres d'ultracossos. Però la desfilada de reus de l'estirada i l'estella continuarà als jutjats per uns anys. Molt pitjor són aquestes ànsies lliberticides, que sempre troben esbirros per satisfer-les i ones que transmetin el part i només el part i que, després de la llei Mordassa, ara volen escarmentar els còmics, advertir els graciosos i prohibir per decret l'existència de qualsevol terrorisme que no sigui el d'ETA, els altres terrorismes són només un purgant enèrgic. I cap conya amb el Valle de los Caídos, que per això vam guanyar una guerra.