El Procés ha servit per a dues coses. Pel cap baix. D´una banda, ha animat un munt de gent, ha permès creure que la força de la bona fe i de la perseverança obligarien a realitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya. De l´altra, ha servit exactament per al contrari, per desanimar un munt de gent que, a hores d´ara, té la sensació d´haver fet el gamarús durant quatre, cinc anys seguits, amb samarretes, banderoles, punters, cadenes humanes i autocars cap a Barcelona.

Això ha estat possible, perquè el Procés és un símbol. I els símbols són, en essència, ambivalents. Volen dir, connoten moltes coses, recorden les navalles suïsses. Al llarg de la història, per exemple, un capirot blanc ha servit per marcar reus a l´època de la Inquisició, per cremar negres als afores de Nashville, per confegir confraries de Setmana Santa i per indicar el castigat a les escoles fins a mitjans segle XX. D´uns set mil·lenis ençà, un símbol com l´esvàstica ha representat la bona sort, la reencarnació, Déu, l´extermini de jueus i gitanos, i l´assassinat de Guillem Agulló.

El Procés és un símbol verbal

Paraula polisèmica, el Procés s´ha convertit en un mantra, en un psalm, en un garbell, en un paraigua que vol dir tantes coses com hi ha gent que el fa servir. Un símbol, paraula que en grec vol dir «llençar junt» i «reunir». A l´antigor, un símbol era un objecte dividit en dues parts. Els dos portadors reconeixien així el seu compromís o el seu deute mutu, quan les ajuntaven. El símbol, vet-ho aquí, era una contrasenya, un senyal de reconeixement mutu.

El pensament simbòlic, que se sol oposar al pensament racional, es fa la il·lusió d´una comprensió total, sense l´auxili de la parauleria. Aquest és el poder dels símbols, estalvien pensament, aglutinen, desperten connexions insospitades. El Procés és una noció, gairebé una sensació. I per això ningú no té l´esma de definir-lo gaire a fons. És dir o escriure la paraula, Procés, i en general tothom nota alguna cosa, sent alguna cosa, activa un trèmolo. Connota destí, promesa, feinada, llibertat, compromís, calçots, aventura, traïdories, barretines, Ítaca, xoc de trens, catalanor, valentia, mai caminaràs sol (sic), papereres de la Història i abraçades contra natura. I mil coses més. Connota, també, desacomplexament a Madrid, conservadors inhabilitats, multituds cívicament enfurismades i reunions secretes, sandàlies.

Un símbol

El Procés ha arribat al final de la seva eficàcia simbòlica. Perquè inclou, connota el referèndum, una mena de cloenda que tothom té al cap, detractors i partidaris. Però el referèndum va camí de convertir-se en un altre símbol, si no es convoca aviat. Té tots els punts per allargassar l´eficàcia simbòlica del Procés, aquella que negligeix el pensament racional.

Tanmateix, el referèndum real, i unilateral, és evident, pot trencar la inèrcia del pensament simbòlic en el qual s´ha instal·lat tanta gent. En cas de convocar-se, és clar, i de dur-se a la pràctica, peti qui peti, processistes inclosos. O tot plegat acabarà en una confraria més, inofensiva i cofoia d´existir.