Gent sàvia, els avantpassats, era la Setmana Santa l´època de recolliment i de recrear la passió, mort i resurrecció al tercer dia de Jesús. La trinitat, el tres, el número sagrat. La nova vida a imatge de la natura, que revifa després de l´hivern. A Verges, l´esquelet dansa davant teu, i a través de les seves conques oculars buides reps un missatge senzill: vam sorgir de la pols còsmica, i a la pols de la terra ens dirigim: rics i pobres, savis i babaus, en un tempus fugit fet coreografia.

Època de processons laiques, de vehicles a mar i muntanya i aeroports congestionats amb gent que vol sentir-se lliure a través de la geografia i les ciutats del món. Època de carn a la brasa a les urbanitzacions. Amb les fotos del tec penjades a l´Instagram, i un texà carnívor et respon: li fem venir salivera. Estranya època, l´actual, on la multitud té por del possible atemptat islamista radical. I la gent corre i fuig del terror, que és, afortunadament, la bretolada d´uns impresentables.

Els Manaies a Girona, els Armats a Tarragona. Aquell Imperi Romà que va ser una Unió Europea llatina. Per què desfilen els homes i les dones d´aquestes contrades? Perquè, potser, les escenificacions religioses o laiques ens duen a una sensació de benestar en comunitat? D´estar més a prop de l´altre? Les manifestacions col·lectives s´han de respirar amb el batec del participant, del convençut, de qui ha crescut amb la força del creient, de qui troba el sentit de les coses en un esforç comú: d´introspecció i recolliment. De pacte amb el passat.